login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Betis 0; i lectura: "Aquest deu ser el lloc"

Valverde tenia un pla. La seva intenció era que l'equip jugués més junt que com ho feia amb Luis Enrique, i per fer-ho la idea era que els dos laterals obrissin el camp i els davanters juguessin per dins. El gran beneficiat d'això havia de ser (quina ironia!) Neymar, qui, d'aquesta manera, podria associar-se encara més amb Messi i augmentar considerablement els seus registres golejadors, tal com es va deixar entreveure a la gira nord-americana. Però el brasiler ja és història, i la desfeta a la supercopa va acabar d'accelerar el replantejament. El detall que ho demostra és la presència ahir de Deulofeu a la dreta. El més natural hauria estat que el de Riudarenes jugués a l'esquerra, Alcácer al mig de l'atac i Messi de fals extrem dret com sempre. Però va situar l'argentí de fals 9, Alcácer a l'esquerra i el del planter a la dreta. L'objectiu: que aquesta vegada a l'esquerra fos el lateral (Alba) qui obrís el camp però a la dreta fos l'extrem, amb Semedo (notable ahir) més contingut en atac. Com a l'època d'Alves i Abidal però al revés, vaja. De moment, Valverde s'adapta al medi i va tirant amb el que té. L'equip necessita ara rutina, quotidianitat, per recuperar la il·lusió i la confiança. Com la ciutat ferida que l'adora.

Un cop acabat el partit, enllesteixo la lectura de “Aquest deu ser el lloc”, magnífica novel·la de Maggie O'Farrell publicada en català per L'Altra Editorial. L'estructura recorda poderosament la de “Els secrets de Clifftops”, de Hannah Richell: història presentada des de diferents punts de vista, amb anades endavant i enrere en el temps en els diferents capítols, i amb un misteri en forma de trauma inexplicable rondant les vides dels protagonistes. Però aquí l'enigma es resol més aviat, de manera que l'estructura no sembla estar al servei del misteri sinó d'una cosa més profunda. El que sobretot aconsegueix O'Farrell amb aquesta aposta narrativa és mostrar que dins cadascú de nosaltres hi conviuen multiplicitat de jos diferents, que el que som en un moment determinat no té res a veure (malgrat certa essència immutable) amb el que érem o el que serem. Que algunes coses que recordem semblen d'una altra vida, o d'en fa dues. I ho assoleix amb un domini de veus narratives i de recursos espectacular (especialment enlluernador el de la subhasta per resumir un fragment de vida, i fresc i sorprenent el de les notes a peu de pàgina). Potser només cal lamentar que cap al final aquesta tècnica perdi coherència en favor d'una major linealitat, però poc importa després d'haver-nos deixat prolepsis devastadores com la que afecta el personatge de Phoebe o d'haver-nos reservat un personatge col·lateral però clau com Rosalind. Una narradora majúscula per a una literatura d'alçada. Una novel·la sensible i intel·ligent alhora, que utilitza la ironia per al seu subtil feminisme i que indulta un personatge masculí central a qui, malgrat tots els seus errors, només podem desitjar el millor.

Hi ha un altre recurs interessant en la novel·la d'O'Farrell: cada capítol porta el títol d'una frase que hi apareix i que actua, descontextualitzada, com a resum perfecte de la trama que inclou. L'autora nord-irlandesa ho fa extensiu a la novel·la: “Aquest deu ser el lloc” és pronunciat de manera deliberadament tòpica pel protagonista en un moment clau de la novel·la, però aquesta frase en sintetitza l'essència: tots busquem el nostre lloc al món, el que ens resulti més agradable o si més no suportable. A manera de postdata, necessito dir que espero que aquesta pugui seguir sent una frase aplicable a Barcelona i al país en general. El terrible atemptat que ens va agredir a tots, com a societat, el passat dia 17 no ha de fer-nos sentir culpables (si una terra s'ha mostrat acollidora i integradora aquesta és la nostra), ni ha de fer-nos cedir a la por ni, sobretot, ha d'atiar l'odi dins nostre. Vaig sentir orgull quan els manifestants que aquests dies mostraven el seu dol al món es van encarar amb grups feixistes que volien aprofitar l'ocasió per escampar la seva vil xenofòbia. Però vaig sentir tristesa en sentir els comentaris que amics meus em feien en veu alta (no pas per les xarxes socials escampadores de merda) sobre com tractarien ells la immigració d'origen musulmà arran de l'atemptat. Tristesa i molta preocupació. Perquè aquestes persones que deien això no són feixistes. Són pares de família que tinc per decents però que han deixat que la seva por deixés pas a l'odi. Tal com els vaig fer saber (em temo que no els vaig convèncer), si cometem l'error de culpar tota una comunitat innocent pels crims de quatre fanàtics, aquests descerebrats ens hauran començat a guanyar la partida. No deixem que res ni ningú canviï el que som: una societat acollidora, integradora i que obre els braços al món. Que qualsevol estranger (si és que hi ha cases d'algú) que vingui, sigui turista o immigrant, pugui continuar dient: “sí, aquest deu ser el lloc.”

Comentaris (3)21-08-2017 16:42:06

Neus, 21-08-2017 19:55:10

Totalment d'acord. Fa pena veure com les generalitzacions poden fer mal a tota una comunitat. No ens deixem portar. Els terroristes són una mínima part del tot, no acusem ni mirem malament els nostres veïns i amics per pertànyer a la mateixa religió que aquests fanàtics. No s'ho mereixen

davidcuencadavidcuenca blog, 22-08-2017 11:47:16

Estic molt, molt trist. La convivència comença a ser la setzena víctima dels atemptats...

davidcuencadavidcuenca blog, 24-08-2017 13:39:15

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: