David Cuenca Ros
per en 23 Desembre 2014
517 Vistes

El 2014 acaba futbolísticament com el que futbolísticament ha estat tot l'any: sense suc ni bruc. Victòria còmoda i merescuda, sí, però amb molts minuts d'avorriment que en aquesta hora tan crítica de la tarda provocaven més d'una migdiada involuntària. Sigui com sigui, però, el partit deixa coses bones, i és just reconèixer-les a l'entrenador. Principalment, el joc entre línies i les arribades de Jordi Alba per l'esquerra, principals mostres d'un joc més vertical. A l'estiu, a propòsit del mundial, vaig mostrar la meva admiració pel joc de la selecció alemanya, i vaig expressar que em semblava que havia de ser el model a seguir: joc combinatiu, de toc, de posició fins i tot, però més dinàmic i vertical. Potser és un bon senyal que Djukic es queixi als seus jugadors del Còrdova que fossin menys agressius que Iniesta. Potser. Potser Iniesta és el símbol principal de la metamorfosi de l'equip, menys refinat però més compacte. Potser. Potser a poc a poc (molt a poc a poc) intentem acostar-nos a la selecció alemanya, tècnica però contundent (diuen que el mateix Guardiola està fent evolucionar el Bayern cap aquí: se'n diu possessió en vertical). Potser el problema és que hi ha massa potsers, i els culers ens trobem enfilats en una muntanya russa de sentiments contradictoris. Ens trobem entre la decepció més absoluta i l'esperança. Divendres en un sopar verbalitzava la meva desil·lusió amb Luis Enrique, reconeixia que jo també l'hauria fitxat (ara sembla que ningú el volia, i no és cert) però que m'havia esgotat la paciència. Que amb un paio tan malcarat no es podia anar pel món i que aquest any no hi havia res a fer. Però avui tinc ganes de ser bon minyó i prometre als Reis que no rondinaré tant perquè aquest 2015 em portin millor futbol i alguna alegria en forma de títol. Mentrestant, això sí, faig una reflexió des de les ganes de ser constructiu (i des de la consciència que parteix d'una fixació personal molt evident): ningú més que jo s'adona que Rakitic juga molt millor i llueix molt més quan Alves no és al camp, perquè no ha de sacrificar-se contínuament pendent de tapar totes les seves vies d'aigua? Em consta que no, i al magnífic blog barcelonista The Digital Garden alguns comentaristes arriben a dues conclusions al respecte: que la presència d'Alves fa que tot l'equip jugui pitjor i que l'única cosa que explicaria la seva titularitat seria la bona sintonia que manté amb Leo Messi. Reflexionem-hi, sisplau, però fem alguna cosa. A mi m'és igual que jugui Montoya o que ho faci Adriano (sobre Douglas, de moment, continuo preferint abstenir-me'n), però podríem deixar Alves per a eliminatòries de copa contra Elxs o Granadas? És evident, i és d'agrair, que Luis Enrique ha après la lliçó del Bernabéu i que des de llavors juga estrictament qui més s'ho mereix (grans exemples, les recuperacions de Piqué i Pedro), i això encara fa més incomprensible la titularitat quasi permanent de segons qui. Va, Luis Enrique, acaba de ser valent i pren les decisions necessàries perquè el teu Barça funcioni de veritat el 2015! A canvi, acabaré amb una última cosa que crec que t'agradarà: continuo sense compartir la submissió al rival del dia del PSG, però admiro la millora que Unzué i tu heu aportat en conceptes com el contraatac i la pilota aturada. Això no ens vulgaritza, sinó que ens fa més complets i, per tant, ara sí, sanament més imprevisibles. Ja ho veus: davant els sentiments contradictoris que em provoques, el propòsit que em faig per al nou any és mantenir l'esperit crític però des d'un punt de vista constructiu. Endavant!

I és que sóc conscient que sovint racionalitzo massa les coses. I a vegades cal saber gaudir i deixar-se portar. Quelcom semblant em passa amb el cinema: sempre dic que no entenc el cinema de pura evasió, perquè si una pel·lícula no em fa pensar ni em fa sentir res justament és llavors quan m'avorreix. Però confesso que després d'una setmana complicada a vegades només vols que t'expliquin amb un mínim de gràcia una història qualsevol per desconnectar. Amb aquest esperit vam recuperar ahir "Juegos salvajes", una pel·lícula de fa una bona pila d'anys que recordo haver vist al cinema amb una ressaca considerable després d'una nit de festa. El cas és que pràcticament només recordava que en els títols de crèdit s'explicitaven algunes el·lipsis o situacions que durant el metratge havien quedat fora de camp. Així doncs, semblava un joc, un exercici d'estil entremaliat sense gaire res més a buscar-hi, ideal per tant per al nostre estat d'ànim. La clau de la història la dóna una frase pronunciada pel policia interpretat per Kevin Bacon: la majoria de les persones no són el que aparenten ser. El problema és que la pel·lícula abusa tant d'aquest axioma que acaba perdent tota la credibilitat, si no és que decideixes agafar-te-la amb una mirada distanciada i obviar com n'arriba a ser de tramposa. I això per no parlar de com n'és de maldestra la posada en escena. Finalment, pel que fa a la jugada dels títols de crèdit, la va reproduir de manera similar molts anys després "Ressaca a Las Vegas" amb molta més gràcia. Ep! Però que consti que la pel·lícula era el que havíem anat a buscar i que ens va entretenir molt. Res a dir, doncs. El que passa és que m'adono que ja ho he volgut tornar a racionalitzar tot massa. Però, al capdavall, aquesta és la raó de ser d'aquest blog, oi?

Publicat a: Oci
David Cuenca Ros
Bones festes i bon cinema!
24 Desembre 2014
David Cuenca Ros
Nou article
24 Desembre 2014