Em sap greu dir-ho així, però cada vegada costa més motivar-se per veure un partit del Barça. Els acabes veient per pura militància, de la mateixa manera que s'acaben guanyant per pur talent individual. Però ara mateix l'equip (que, això sí, torna a mostrar-se com un bloc compacte sense grans concessions defensives) no mostra cap pla de joc determinat. Ni atractiu ni avorrit: és que senzillament no se sap a què juga. A la primera part, superioritat sense alegries i les dues fuetades de rigor dels homes de dalt (amb un Messi altre cop decisiu malgrat estar inusualment erràtic en la presa de decisions). Joc bolcat a les bandes, clarament el punt feble de la defensa gallega, també per la incapacitat de crear de la zona ampla. Perquè si mantens l'aposta per Dembélé en detriment de Coutinho (que jo ara mateix comparteixo), aleshores és necessari Arthur per aportar un mínim d'equilibri i sentit al joc. La segona part ja va ser definitivament una castanya. El pitjor que li he vist a aquest equip en molt de temps. Pèrdua constant de la pilota i tothom a defensar com un equip petit. I el pitjor és que aquest deixar-se dominar a les represes és simptomàtic, perquè ja l'hem vist en un munt de partits aquesta temporada. I el dia que tinguem algú davant, patirem de veritat. Les davallades de l'equip en les fases finals dels partits són escandaloses. Caldrà rectificar coses i dosificar més els titulars perquè això no esdevingui norma i es puguin assolir els objectius, Perquè ara mateix fa la sensació que, el dia que el resultat no ho tapi tot, quedarem massa al descobert. Però confiem que l'any nou porti la consolidació del joc acompanyant els marcadors victoriosos. Mentrestant, l'equip deixa força fred.
La mateixa sensació de fredor que deixa “Cold war”, la típica pel·lícula tan perfecta que no deixa espai per a l'ànima. Això no vol dir que no sigui un tros de pel·lícula, que ho és. La coherència formal amb allò que es vol transmetre és absoluta. L'ús del blanc i negre, el format, els enquadraments... Tot reflecteix perfectament l'opressió d'uns personatges que anhelen viure el seu amor en llibertat. Però l'element més interessant és la utilització de la música com a element narratiu que exemplifica cada moment polític i anímic que viuen els personatges: des del tancament d'un folklorisme utilitzat per al patriotisme comunista fins a la llibertat, que no amaga tampoc una certa impostura, dels sons parisencs a l'altra banda del mur; en aquesta història polonesa d'amor al bell mig de la guerra freda. Però tot està tan calculat, tan mesurat per les el·lipsis, que no hi ha lloc per a l'emoció. Val a dir, però, que es tracta d'una aposta conscient, perquè és també la història d'una guerra freda íntima que pertany també a cada parella protagonista d'un amour fou.