login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Celta 2; i cinema: "En realidad nunca estuviste aquí" i "Arrástrame al infierno". Llibertat presos polítics!

Definitivament, hi ha debats que sembla que el destí s'encarrega de fer inacabables. Després d'una ratxa increïble de triomfs però de flagel·lar-nos per certa pobresa en el joc, resulta que arriben dos partits de lliga en què juguem francament bé i arriben també els resultats decebedors. Inevitablement, això provoca que el dilema es mantingui entre resultat i joc, quan és evident que totes dues coses han de ser possibles i desitjables. Personalment, estic molt satisfet de les dues últimes actuacions en lliga del Barça. La primera part de València va ser la millor de la temporada juntament amb la primera contra el Sevilla; i dissabte contra el Celta es va veure un partit preciós davant d'un equip que també tracta bé la pilota, fet que va deixar una sensació de menys control que a Mestalla però igualment aquella espurna que semblava perduda. És clar que m'hauria agradat guanyar però, mentre no es pugui tenir tot, em quedo amb el bon joc perquè el resultadisme amenaçava d'acabar essent pa per avui i gana per demà. M'agrada comprovar que començo a reconèixer el meu equip, que l'aposta pel 4-4-2 no és de contenció sinó de creació, element que en l'última temporada de Luis Enrique s'havia perdut gairebé del tot. Potser sí que es perd rematada, però l'elaboració està més treballada i no sempre es tindrà la desgràcia en les dues àrees d'aquest cap de setmana. Una altra cosa és lamentar la baixa d'Umtiti, molt sensible donada la confecció de la plantilla i el moment de forma que passava el francès.

Amb regust amarg per un empat més aviat injust que intentem treure'ns després d'un bon dinar, anem al cinema a descobrir una raresa: “En realidad nunca estuviste aquí”. Desconcertant des de les primeres seqüències amb plans tallats i desenfocats, la seva narrativa deixa clar des d'un principi que no estem davant d'un thriller clàssic sinó de l'anàlisi d'una ànima trencada, reforçada per un ús impactant de l'el·lipsi. La pel·lícula, amb un ús del muntatge i un tractament de la violència que recorden en certa manera el cinema de Park Chan-Wook, defuig en tot moment qualsevol subratllat en la mostra del passat traumàtic del protagonista i assoleix moments poètics com en l'escena del llac. Malauradament, el seu ús d'una narrativa fragmentada en bocinets de psique destrossada acaba essent massa reiteratiu i acaba allunyant massa l'espectador de la trama. Al final, tot es limita a la connexió entre dues solituds traumatitzades davant la indiferència de la resta del món.

I diumenge, fem cas del vers de l'admirat Manolo García quan deia que de les pel·lícules dolentes aprens a robar temps al rellotge. El que vull dir és que ens posem una pel·lícula molt esperpèntica, de clara vocació de sèrie B per molt que estigui (o precisament perquè està) dirigida pel mític Sam Raimi. “Arrástrame al infierno” és una astracanada deliberadament absurda, però el cas és que per dolenta que sigui es gaudeix bastant. És el plaer culpable de perdre el temps amb una rucada però passar-t'ho bé en el fons. A més, Raimi s'encarrega de deixar clar que tot és una gran broma, i amb un final més hilarant que terrorífic evita qualsevol temptació moralista i allunya el cinèfil despistat de qualsevol possible interpretació metafòrica sobre la maldat del sistema capitalista. En definitiva, no serveix per res, i el que li dóna encant és precisament la seva inutilitat.

Fins aquí un cap de setmana d'allò més normal. El problema és que la inexistent justícia d'aquest estat on encara hem de viure avui ha tornat a recordar-nos que ens trobem en una situació que no ho és gens, de normal. Vivim en un estat en què s'allibera de presó a uns feixistes condemnats per agredir una delegació catalana a Madrid amb l'argument que “seria un mal irreparable per a les seves vides” al mateix temps que s'hi manté a quatre persones innocents només per les seves idees. En què la Junta Electoral es mostra preocupada perquè hi hagi gent amb llaços grocs en els col·legis electorals però no gens pel fet que hi hagi candidats que no puguin fer campanya perquè són a la presó o a l'exili. En què s'impedeix a unes àvies passar per un carrer prop de Rajoy perquè porten una bufanda de color groc i es permet una manifestació d'ultradreta davant de la seu d'un partit democràtic. En què s'assenyala als professors i als periodistes què poden dir i què no poden dir mentre s'inventen falses agressions a unionistes atribuïdes a independentistes inexistents. En què jo mateix no sé si he de patir pel fet d'escriure això, perquè es poden inventar no sé quin delicte d'odi (quan aquest delicte s'havia tipificat per protegir les minories de ser perseguides i no pas les estructures de poder com la policia i els polítics de ser criticades). En què es dobla l'escorta al bloc dels partits favorables al 155 en nom d'una amenaça irreal i inventada que constitueix l'enèsima humiliació a una societat exemplar, cívica i pacífica. En definitiva, en què se sacrifica la veritat, la decència i la dignitat a canvi de la sagrada unitat de la pàtria. Continua entristint-me que amics i familiars que tinc escampats per la bella geografia d'Espanya se sentin còmodes sota aquest règim i callin, probablement víctimes de l'apagada informativa. Em sap greu per ells, perquè quan vulguin adonar-se del jou que tenen al damunt nosaltres ja no hi serem. Perquè marxarem definitivament més d'hora que tard. Com va deixar dit Nelson Mandela, capaç de construir des del perdó i no des de la venjança després d'haver patit salvatgement la injustícia: “un guanyador és un somiador que mai no es rendeix.”

Comentaris (5)05-12-2017 01:05:03

Gerard, 05-12-2017 18:20:14

Hola David,
Veig que no em vaig perdre cap gran pel·lícula, però en un cap de setmana amb poques estrenes que m'interessessin com el passat, m'hauria fet certa gràcia veure-la.
Aquest cap de setmana vaig anar a veure "El sacrificio de un ciervo sagrado". Em deixà una mica fred, malgrat ser una pel·lícula (i un director) que busqui provocar. Té bones idees però certa posada en escena emfàtica (moviments de càmera) li resta una força que per ella mateixa ja té/tindria.
Pel·lícula metafòrica, dos espectadors marxaren a mitja pel·lícula "insultant" al director. Diria que és la primera vegada que ho veig. Això a Sitges segur que no passà!
Per aquestes eleccions votaré el partit que prometi un iva al cinema més baix! ;)

davidcuencadavidcuenca blog, 05-12-2017 20:07:16

Hola, Gerard
A nosaltres ens va deixar freds la nostra, de pel·lícula, tot i que té algun moment bo.
M'hi jugo el que vulguis que els que van marxar indignats són els típics desinformats que van anar a veure aquesta peli perquè hi havia en Farrel i la Kidman...

davidcuencadavidcuenca blog, 05-12-2017 20:29:41

Nou article

Kotch Bandar, 06-12-2017 23:26:18

Podría copiar-pegar de TDG del Barsa, pero ya sería repetir lo mismo. Así que bueno, ahí lo dejo.
Respecto a la peli de "Arrastrame al infierno", a mi me sorprendió mucho porque no esperaba nada. Y mira que ha habían hablado bien de ella. Me alegra habérmela pillado en BR porquq es de las que me gusta volver a ver.
PD: frío no sé, pero aquí a las 07.45 de la mañana hace -5º

davidcuencadavidcuenca blog, 09-12-2017 00:16:16

Cuando tenga un ratito te contesto en el TDG...
Definitivamente, con esos gustos que tienes, te lo pasarías en grande en Sitges! :-)

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: