David Cuenca Ros
per en 15 Març 2018
747 Vistes

I el setè dia, Déu va descansar. Doncs esperem que el setè dia no arribi mai. Perquè, un cop assimilat que el joc excels del Barça de Guardiola no tornarà, fa de molt mal empassar que algun dia també ens haurem de resignar a perdre la màgia de l'argentí. Ahir tres genialitats seves van enfonsar un Chelsea combatiu i valent, que va oferir una imatge molt més atractiva que a l'anada.

No sabrem mai, tot i que podem intuir-ho, com hauria estat el partit si Messi no s'hagués inventat el primer gol tot just començar. Tot i així, una dada rellevant: dos minuts de partit i el Chelsea només havia tocat dues vegades la pilota, una per enviar-la fora de banda i l'altra per intentar trencar una paret amb Dembélé que Suárez va acabar fent bona amb una assistència magistral. Per tant, tot apunta que ahir, tal com estava previst, tocava partit d'handbol: el Barça movent la pilota d'un costat a l'altre i el Chelsea, penjat del travesser esperant la seva oportunitat. Messi, però, ho va rebentar tot.

Perquè, a partir d'aquí, es va produir la sorpresa: quan segurament tothom esperava que el gol no canviaria els plans del Chelsea (al capdavall, un sol gol li continuava servint per, si més no, empatar l'eliminatòria), l'equip anglès va decidir fer un pas endavant. I de quina manera: segurament esperonats pel fet que el que realment canviava era que un segon gol podia fer-ho ja tot impossible, els de Conte es van estirar i es van mostrar al Camp Nou com un equip amb una qualitat terrible al davant (per noms ja se sabia, però fins llavors no els havia vingut de gust demostrar-ho). Possiblement ja llavors Valverde va començar a penedir-se de l'alineació valenta que havia posat al camp, i que a mi em va encantar i em va fer presagiar bones coses. El cas és que l'equip va serrar les dents i es va disposar a treure aigua mentre s'encomanava a Messi. I el millor jugador de la història va tornar a aparèixer amb una jugada descomunal que va habilitar Dembélé per fer el segon.

El Chelsea, però, no es va rendir, i va posar setge d'una manera encara més accentuada sobre la porteria de Ter Stegen. L'equip es defensava bé, però la dinàmica no va canviar (més aviat tot al contrari) després del descans i, malgrat el marge, era inevitable el patiment. A força de pensar que si ens en feien un patiríem, vam començar a patir sense que ens el fessin, a manera de patiment preventiu. Però Messi hi va tornar, va fer el tercer i la incertesa es va acabar. Valverde ja havia començat a fer els canvis que garantien un major reagrupament i control, i el Camp Nou va ser una festa. Qui vulgui pot lamentar que va faltar domini, però cal recordar que a Londres es va criticar la possessió estèril, i això sembla incompatible amb lamentar la verticalitat i la contundència a l'àrea. Mentrestant, i mentre continuem enderrocant el mur (potser a cops de cullereta de cafè, però enderrocant-lo per sempre al cap i a la fi) per moltes caceres de bruixes vergonyoses com la d'avui que organitzin, queda totalment prohibit cremar fotos de Messi. Ell és l'autèntic Rei. 

PD: "El pitjor enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement" (Stephen Hawking)

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Pues has hecho un resumen perfecto, y ciertamente ya van unos cuantos partidos en que en la segunda parte vegetamos peligrosamente... No creas que me voy a reír con lo de Harry Potter: yo dentro de unas semanas visitaré Londres... y por imperativo sobrinil haré un tour de siete horas por los estudio... Veure més
20 Març 2018
David Cuenca Ros
Nou article
20 Març 2018