Com explicar sense que sembli una bestiesa que un equip que ha guanyat 0-6 ha fet un mal partit? El cas és que això és exactament el que va passar dissabte a Elx. La primera meitat va ser senzillament espantosa. La circulació de l'equip va ser lentíssima, la pressió després de pèrdua no es podia fer pitjor i, per acabar-ho d'adobar, Piqué i Mascherano s'obsedien en passades llargues absurdes que no portaven enlloc. Xavi s'ho hauria de fer mirar, ja que en cap moment va aconseguir que l'equip jugués al que convenia. Cal dir també, però, que ni l'estat del terreny de joc ni la duresa desproporcionada de l'Elx hi ajudaven, però sigui com sigui el partit s'acostava perillosament als casos de Màlaga o Getafe: un 0-0 que (per molt que només s'hagués jugat mitja hora) amenaçava d'esdevenir definitiu si el Barça no canviava alguna cosa, de tan pla com resultava el seu joc. I què va desencallar-ho tot? Doncs una jugada de murrieria: Xavi va servir una falta mentre l'Elx es disposava a col·locar una barrera que el Barça no havia demanat, va trobar Piqué i aquest va definir com un davanter. No és exagerat dir que els culers vam cantar aquest gol amb ganes (almenys així ho vam fer els que m'acompanyaven i jo), gairebé com els de les grans ocasions, perquè certament no les teníem totes. El gol, és clar, va alliberar l'equip, que tot i així va continuar erràtic fins que en un contraatac Neymar va anar per terra dins l'àrea i l'àrbitre va assenyalar penal. Aquí es va acabar el partit. Un jugador de l'Elx va ser expulsat per doble groga (hi hauria hagut d'haver un miracle perquè aquests destralers no haguessin acabat amb 10), i a partir d'aquí Neymar i Messi van començar a fer entremaliadures. Un festival final de golassos i assistències que no pot amagar el despropòsit inicial. Jo ja entenc l'enuig de Luis Enrique a la roda de premsa. L'asturià té raó quan diu que els partits s'han de treballar i que tot costa molt. Però és que si dissabte es tractava de picar pedra, es va picar molt malament. El Barça va acabar golejant per la qualitat immensa dels seus davanters, però Luis Enrique hauria de sentir-se preocupat pel baix rendiment que ofereix l'equip en les rotacions. Hi ha jugadors no habituals que van quedar molt retratats. Això sí: està molt bé comprovar que cada vegada dominem més aspectes del joc, i no és cap deshonra desencallar un partit aspre amb un cop de murrieria. Ni tampoc sentenciar-lo amb un contraatac. Però cal entendre que si exigim bon joc és perquè sabem que històricament (i no com altres) només tenim èxit quan en practiquem. Dimecres toca onze de gala i la millor versió.
Diumenge al vespre, escurant les últimes gotes d'un cap de setmana molt relaxant, reprenc la meva història d'amor-odi amb Christopher Nolan i revisito "insomni", la pel·lícula que va rodar després d'enlluernar el món amb l'extraordinària "Memento". És molt útil tornar a mirar pel·lícules al cap d'un temps, perquè et permeten més perspectiva. Així, quan la vaig anar a veure impacient al cinema (era la nova del de "Memento!") em va deixar una mica fred, per allò de les expectatives massa altes. Però ahir, amb la perspectiva d'haver vist alguns dels excessos que Nolan ha fet últimament, em va semblar una alenada d'aire fresc. Un thriller dels bons, intens, vibrant i reflexiu. Em va servir també per adonar-me que Nolan sempre tracta en definitiva les mateixes qüestions, principalment l'alteració de la percepció de la realitat provocada en els personatges per situacions excepcionals (en aquest cas l'insomni) que creen una alteració de l'espai físic i temporal. I, sobretot, vaig poder comprovar que el cinema de Nolan (com el de David Lynch) sovint està presidit pels bucles. A la seva recent "Interstellar", per exemple, l'astronauta protagonista acaba descobrint que qui li enviava senyals era ell mateix. A "Memento" acabàvem descobrint amb estupor que durant tota la pel·lícula el protagonista s'havia estat perseguint en realitat a ell mateix. I gran part d'això hi ha en aquesta "Insomni", en què el personatge d'Al Pacino es veu reflectit pel de Robin Williams com en un mirall i, com en les bones tragèdies, com més intenta fugir d'ell mateix més cau de quatre grapes a la trampa. Amanit pel rerefons del mite de Pigmalió en el personatge de Hilary Swank i per un seguit de muntatges paral·lels brillants que encadenen les subtrames a ritme de taquicàrdia, el film només s'espatlla un xic en un final amb una certa tendència a la moralina que Nolan també va mostrar a "Origen". Però poc importa: la pel·lícula m'ho ha fet passar fantàsticament bé amb la seva lliçó de cinema, i sobretot ha servit perquè em reconciliï amb Nolan. Perquè em sembla haver sabut trobar el fil d'Ariadna que uneix la seva trajectòria com a cineasta coherent, al marge de l'excessiva megalomania que l'ha caracteritzat en els darrers temps: el lúcid advertiment que només podem salvar-nos de nosaltres mateixos per mitjà de l'autoengany.