Feina feta. Resultat bo, imatge correcta. Curiosament, la presència dels quatre petits no va garantir aquesta vegada ni control ni possessió, com sí que va passar a Manchester, i el partit va ser gairebé sempre d'anada i tornada, cosa que més aviat afavoria els anglesos. Tot i que, de fet, era precisament el rival qui atacava amb més pausa (i amb quina qualitat!). Potser l'explicació es trobi en el segon atacant que acompanyava Messi, en aquest cas Neymar. No ho dic com a crítica a Neymar, que ahir va fer un partit prou digne, sinó pel fet que amb Alexis o Pedro el dibuix amb els quatre migcampistes queda més endreçat: Xavi i Cesc són els interiors, Iniesta ocupa la banda esquerra i tothom és més o menys al seu lloc. Amb Neymar en l'esquema, això no és tan clar: la prèvia de la UEFA mateix col·locava Iniesta d'interior, Cesc de fals 9, Neymar a l'esquerra i Messi partint des de la dreta.
Aquesta distribució és ni més ni menys la que va utilitzar el Barça en la primera volta de la lliga contra el Madrid (el partit d'ahir va tenir un desenvolupament molt similar), en un dia en què Martino va fer una alineació pràcticament idèntica a la d'ahir (només amb el canvi d'Adriano en el lloc de Jordi Alba), però aquesta vegada va decidir sorprenentment situar Neymar a la dreta, de manera que gairebé no alterava el tauler d'escacs que havia plantat a la gespa de Manchester. Però el cas és que l'equip no va jugar prou junt, i això no li va permetre tenir el control desitjat. Tot i així, cal dir-ho tot: que no tingués el control no vol dir que no jugués bé. L'equip va defensar-se bé, va ser solidari en l'esforç, va córrer, va interpretar bé els contraatacs, va crear perill... En definitiva, va competir, i no com altres dies. I, en realitat, al descans hauria merescut arribar al vestidor amb avantatge.
La segona part ja va ser una altra cosa: l'equip va començar a notar el cansament i el City es va deixar de punyetes i va anar decididament a l'atac. Resultat de tot plegat va ser un quart d'hora llarg de molt de patiment: un joc combinatiu del City excels, un Valdés providencial i una realització tramposa del Plus que mostrava el patiment de l'afició blaugrana d'una manera efectista, oportunista i selectivament exagerada. Fins que el Barça va entendre quin havia de ser el pla: deixar-se de cercaviles que només feien que perdés la pilota amb rapidesa i que patís al darrere, alentir el joc, garantir la posició sense riscos i esperar el canvi de ritme de Messi en els metres finals. I així va ser com va arribar el gol, i tot es va acabar. Encara hi va haver temps perquè el City marqués però també perquè el Barça culminés amb èxit un contraatac, de manera que pogués quedar fins i tot el bon regust d'haver guanyat també el segon partit (una altra cosa és la celebració d'Alves, que després d'un altre partit seu que podríem qualificar essent generosos de discretíssim es va permetre el luxe de donar lliçons a una afició que ahir va ser exemplar, i més tenint en compte que veníem del partit que veníem).
Però, com que la gent ha agafat el xip de tirar aigua al vi, ara resulta que és que no tenim prou nivell per guanyar la Champions, i que d'aquí ja no passarem. Home, jo sóc el primer que creu que aquest any no som els favorits ni de bon tros, però d'aquí a deixar-ho córrer... Que no tenim el nivell de quan vam ser campions a Roma i a Wembley? És evident. Però, és que l'Inter del 2010 i el Chelsea del 2012 tenien més nivell que nosaltres ara? Rotundament, no; i van ser campions. La Champions és una competició imprevisible i, malgrat que és cert que fins ara hem hagut de fregar l'excel·lència per obtenir les que tenim, no és menys cert que si l'equip competeix com ho va fer ahir pot passar qualsevol cosa. D'entrada, acabem d'eliminar un equipàs (després del sorteig, se suposava que d'aquí tampoc ja no podríem passar). O sigui que, de moment, que passi el següent...
