I per fi va tornar el Barça. Per l'horari del partit, per les baixes i sobretot per arribar després d'una altra aturada per seleccions, per una vegada estava disposat a no demanar bon joc i a conformar-me amb els tres punts. I, en efecte, el Barça va fer un partit pragmàtic, poc brillant però sòlid i eficaç, i es va treure de sobre una d'aquelles típiques jornades incòmodes. Com a Leganés, la primera distracció va ser treure l'entrellat de l'alineació presentada per Luis Enrique. Alguns mitjans situaven Digne de lateral dret, però semblava clar que l'encertarien els que pronosticaven un canvi de dibuix cap al 3-4-3. I així va ser. Tres centrals (Mascherano a la dreta, Piqué a l'eix i Mathieu a l'esquerra), dos carrilers (Digne a l'esquerra i Turan a la dreta), doble pivot (Rakitic a l'esquerra i Busquets a la dreta), i a dalt Rafinha acompanyant Suárez i Neymar. Aquest 3-4-3 tenia matisos, ja que no és el mateix Digne que Turan i el francès sovint ajudava en defensa, moment en què Mathieu centrava la seva posició al costat de Piqué (això es veia clar en els serveis de banda: a l'esquerra a càrrec de Digne i a la dreta a càrrec de Mascherano). Hi havia el risc que, com a Leganés, l'equip sortís marejat amb tant de remenament tàctic, però aquesta vegada tothom va sortir endollat i ben posicionat al terreny de joc. Només Rakitic i Turan, els més desubicats, es veien una mica perduts (juntament amb Digne, una mica cohibit). Tota la resta va saber interpretar el partit a la perfecció, i l'equip va dominar totalment el joc malgrat no fer res de l'altre món. Però, si es tracta de combinar disciplina tàctica i versatilitat, aleshores el número u indiscutible és Rafinha. Els seus dos gols van ser només la punta de l'iceberg de tot el que va fer bé: omnipresent a tota la banda dreta, tant donava un cop de mà en la recuperació com s'intercanviava la posició amb Turan. Ho feia tot bé. El brasiler és un exemple del típic jugador que és fantàstic però poca gent aprecia que ho és. Aquests dos gols li aniran molt bé per fer més visible la seva gran feina. Vist com va anar tot (tot positiu: el Barça va fer aviat la feina, molts titulars van tenir minuts de descans i Alcácer no va marcar però va jugar els seus millors minuts com a blaugrana), si Roberto no està a punt i quedant clar que Vidal no compta per a res, el millor seria repetir el dibuix contra el City amb algun canvi de peça: Iniesta i Rafinha de migcampistes per fora i, òbviament, Messi tancant el trident. L'opció dels tres defenses no té tan risc com es pugui pensar: al capdavall, ja ha quedat dit que un dels carrilers pot completar la rereguarda en moments determinats (en aquest cas seria millor que fos Rafinha per la dreta), i com que el joc per banda queda a càrrec dels migcampistes quedes sempre amb un mínim de tres al darrere, i no amb dos com quan pugen els laterals. En fi, que tot aquest joc de pissarra és molt divertit, però hi ha el risc de perdre personalitat i que un partit del Barça deixi de ser un esdeveniment. Dimecres, partit d'alt nivell com a primera gran oportunitat per desmentir-ho.
I diumenge, tornem al cinema. Una mica saturats de cinema fantàstic, descartem les propostes de Tim Burton i Bayona i apostem per una de les dues pel·lícules amb Isabelle Huppert en cartellera (queda la recança de si amb “Elle” ens ho hauríem passat més bé). “El porvenir” és una història senzilla i elegant, que es deixa mirar però que a mi personalment em va deixar una mica fred. Una crítica d'internet advertia que determinat espectador mascle la podia trobar una mica pedant i, tot i que no hi sé veure la relació amb el gènere, la veritat és que em va passar. En realitat, d'aquesta història d'una dona madura i culta que veu en els diferents cops que encaixa una oportunitat per retrobar de manera dolorosa però catàrtica la seva llibertat, el que més em va interessar va ser una qüestió col·lateral: el conflicte generacional i la topada amb una esquerra intel·lectualitzada i dogmàtica. És clar que, ben mirat, potser no és un aspecte tan col·lateral: les noves generacions tenen el dret i el deure de matar el pare, però han d'anar amb cura amb els sentiments dels seus grans. Al capdavall, vivim per construir-nos un passat, un temple que quan estigui en ruïnes poguem mirar amb el mateix orgull amb què Carles Riba ho feia amb Súnion. I no és just prendre això a una persona, com fa el seu deixeble sense miraments (tot i que amb posteriors remordiments).