El primer pensament és per a l'Eibar. No deuen estar gens contents del final del partit del Camp Nou, en què el Dépor va aprofitar la nostra relaxació per obtenir un empat vital que va condemnar l'equip basc. Sap greu especialment perquè l'Eibar ha estat tot l'any un exemple a seguir: constant, humil, i confiant en el seu entrenador fins al final malgrat la mala segona volta. El segon pensament és de certa preocupació. No tant pels últims resultats titubejants de l'equip, que cal situar en el seu estricte context, sinó per la incertesa del futur que ens espera més enllà de les finals. Quan el 2009 el Barça va obtenir el triplet, el millor de tot era la sensació (que es va acabar confirmant) que allò només era el començament, que no era flor d'un dia, que aquella manera de jugar i de guanyar tindria continuïtat. Ara no ho tinc tan clar. L'adéu de jugadors importants en el vestidor, la impossibilitat de fitxar i, sobretot, els interrogants al voltant del futur de l'entrenador m'inquieten. Perquè desitjo que el moment en què ens trobem no sigui circumstancial, sinó l'inici d'una nova època gloriosa. Per si de cas, gaudim al màxim d'aquestes dues finals i, si pot ser, guanyem-les i celebrem-les com Déu mana. I en aquest sentit, el tercer pensament és d'esperança: mentre aquest trident espectacular que tenim al davant rutlli, tot ha d'anar bé, tant a curt com a llarg termini.
I diumenge assistim a una sessió de "Pride" a la Bisbal mateix, mentre esperem els resultats de les eleccions municipals. La pel·lícula es veu amb goig i emoció durant la majoria del metratge, però s'acaba fent un pèl massa llarga i erràtica al final. És una llàstima, però en realitat no importa. El missatge de la pel·lícula no pot ser més oportú: la necessitat que dos col·lectius aparentment tan distanciats com l'homosexual i el miner s'entenguin en prendre consciència que el seu enemic comú és terrible. Tant de bo a tot el país, i sobretot a Barcelona, els humiliats per un sistema econòmic injust i els humiliats per un estat despòtic i intolerant entenguin que la seva guerra és la mateixa i que són al mateix bàndol. La lectura dels resultats de totes les eleccions que es van fer ahir ha de ser que l'enemic és poderós, però que comença a ensorrar-se. Perquè, quan ja no poden insultar-te més ni prendre't més dignitat, queda la força concentrada en un mot que ben aplicat pot moure muntanyes: ORGULL.