De tos els disbarats que acostumo a sentir en les transmissions de Canal + (per exemple, dir que al minut 34 de partit l'ansietat s'ha apoderat del Camp Nou perquè continua el 0-0), avui rescato un comentari de l'últim partit que sí que em va fer rumiar. Michael Robinson deia que allò que més havia caracteritzat el Barça els últims anys, el joc col·lectiu, estava brillant per la seva absència. El cas és que sembla clar que l'aposta de Luis Enrique és fer fort l'equip des de la defensa i confiar en les individualitats al davant, fet que provoca que certament a vegades tinguis la sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte: hi ha molta més conducció i menys associacions al mig del camp, tot i que en els últims partits la presència d'un bon Xavi intenta posar-hi remei.
Es tracta, per tant, d'una aposta pragmàtica que, des del respecte per l'axioma irrenunciable que el Barça ha de ser el protagonista del partit, potser sí que converteix l'equip en una cosa més terrenal, que no necessàriament ha de voler dir poc atractiva. El problema principal, però, és que tot el castell de cartes es pot desmuntar si hi ha moments de desconnexió. I el que és més preocupant és que últimament n'hi acostuma a haver, tot i que excepte a París l'equip sempre ha tingut la sort de cara en aquests moments. L'equip sembla un pèl menys sòlid en els darrers partits, i Bravo ha deixat de ser-ne un simple espectador de luxe. Quan això ha passat, però, Bravo s'ha mostrat com un porter solvent i alhora afortunat. Un bon exemple de tot plegat n'és l'últim quart d'hora de la primera part de dissabte. En la primera ocasió clara de l'Eibar, se'ns apareix la Moreneta provocant que el davanter de l'Eibar falli un gol cantat a porteria buida. En la segona, tot seguit, Bravo tapa bé l'espai i deixa sense opcions l'atacant dels bascos. Són aquestes dues jugades, producte de la descoordinació defensiva i la lentitud d'Alves i Piqué, les que van provocar xiulets neguitosos a l'equip quan va acabar la primera part, i no pas el fet en si de trobar-se encara 0-0. En qualsevol cas, malgrat que a la primera jugada Bravo mesura malament la sortida i està molt més encertat en la segona, a mi totes dues accions del porter xilè em semblen positives. Perquè totes dues vegades surt amb valentia. En molt poc temps, Bravo ha evolucionat moltíssim per adaptar-se al joc del Barça: domina molt bé la sortida amb els peus, i en els últims partits ja no es queda a viure sota els pals, pecat imperdonable per a un porter que vulgui triomfar aquí. Probablement demà torni Ter Stegen amb la Champions, tot i que a mi em sembla que si l'aposta havia de ser canviar els porters en funció de les competicions, hauria estat més lògic fer-ho al revés: apostar pel jove a la lliga perquè disposés de molts minuts per millorar fent una clara aposta de futur, i deixar per a la Champions una opció de veterania que proporcionés seguretat en cites de més exigència.
Però tornem al partit del dissabte. Tot i una primera mitja hora de joc vistós i a estones elèctric, el Barça va haver de tornar a esperar a ben entrada la segona part per obrir la llauna. Els gols acostumen a arribar tard en aquest nou Barça, i no deixa de semblar paradoxal tenint en compte que ara l'equip no mastega tant les jugades, de manera que semblaria que la maduració del partit també hauria de ser més ràpida. Però això ens porta altre cop al principi de l'article: l'equip es construeix des de la defensa, i sembla que només un cop s'ha assegurat que no ha de passar res dolent a la seva àrea, prem definitivament l'accelerador. Tot i així, d'oportunitats n'hi va haver, i no sembla que sempre hàgim d'esperar tant a cantar el primer de la tarda. Sigui com sigui, tot va ser fer el primer i al digníssim Eibar li va ploure un ruixat d'ocasions i de gols. I el millor és que cada gol actua com a símbol de les cosetes que anem veient aquest any. En el primer, es canvien els papers i Xavi culmina amb mestria una brutal assistència de Messi: Leo continua jugant molt més per a l'equip que per a ell mateix, s'endarrereix uns metres buscant l'última passada, i ja era hora que això ho llegissin jugadors de la segona línia com ara Xavi, per entrar amb perill des del darrere. En el segon, Alves demostra que si mira abans de centrar pot ser un jugador molt útil, i Neymar continua la ratxa golejadora que confirma que el nou estil del Barça li va molt bé. En el tercer, enèsima demostració de compenetració entre Messi i Neymar (una de les millors notícies d'aquest inici de temporada, juntament amb la imbatibilitat en la lliga), en què el brasiler mostra que també pot jugar al primer toc i l'argentí marca un golàs d'aquells en què se'n va de tothom i només necessita que en un moment donat algú li torni la paret.
Ens vam passar una pretemporada patint perquè amb l'arribada de Neymar hi podia haver un xoc d'egos amb Messi al vestidor. Un cop va quedar clar que no era així, ens va frustar que no es trobessin a la gespa. Solucionat. Potser que comencem a gaudir del que tenim. Neymar i Leo es cauen bé, i s'entenen bé al camp. Jugades com la del 3-0 indiquen que això comença a ser una garantia i una delícia. I esperem-nos, que ara arribarà Suárez. La festa està servida.
