Per no haver d'analitzar el despropòsit de partit que va fer el Barça ahir, faré balanç de la temporada (per molt que quedi ni més ni menys que una final). Es pot ben dir que aquesta ha estat la temporada de les remuntades impossibles, dels gols agònics i dels moments apoteòsics. Recordarem sempre els dos moments, amb protagonisme decisiu de Sergi Roberto, que ens van fer embogir a l'últim segon dels partits contra el PSG i el Madrid. El problema, és clar, és que ens queda la recança que aquests moments màgics al final no han servit per res (de fet, cada vegada estic més convençut que, sense la remuntada contra els francesos, a la lliga les coses haurien estat diferents, perquè segurament a Riazor i a Màlaga res hauria estat igual). Però amb els anys els valorarem i els recordarem, sobretot el primer, amb un calfred d'emoció. És com haver-ho acabat deixant finalment amb una parella amb la qual no hi ha hagut manera, però de qui t'emportes un parell de vetllades eròtiques insuperables.
Però tot això són metàfores que no poden amagar la realitat. I la realitat és que hem perdut els dos títols més importants justament perquè durant el seu transcurs hem necessitat aquesta èpica. És a dir: si haguéssim estat més regulars i fiables, tota aquesta adrenalina no hauria fet falta i segurament tot hauria acabat millor. Però ha anat així, i ara queda concentrar-se a gaudir d'una final i esperar que vagi bé. I sí: ja sé que vaig dir que aquesta final, sense cap altre títol, era com la cirera sense el pastís, però (tornant a la metàfora anterior) estaria bé una agradable rebolcada final abans de separar-nos definitivament d'aquesta temporada tempestuosa, en espera d'un recomençament incert però esperançador.
PD: Aquesta tarda el president Puigdemont ha fet un esforç per explicar-se a Madrid amb un to conciliador, educat i positiu. Però, de caps de files a l'auditori, només Pablo Iglesias. I, mentrestant, TVE (televisió pública pagada per tots) no només no oferia la conferència sinó que al mateix moment que es produïa reincidia a oferir tertulians que només parlaven de desafío mentre comentaven un document tergiversat oportunament publicat pel diari socialista oficial just el dia que això li permetia amagar el cap sota l'ala davant la derrota de la seva candidata. És cansat haver de parlar sempre amb una paret. Anem passant.