Hi ha dies que no cal trencar-s'hi gaire el cap. Fa setmanes que ens trobem en el debat sobre el joc de l'equip, de si a vegades som massa verticals o a vegades massa parsimoniosos, del perfil que han de tenir els interiors, de la distància entre línies, del paper dels laterals... I és un debat saludable, que ben encarat i sense dogmatismes només pot fer progressar l'equip. Però hi ha dies que el futbol se simplifica: vas 1-0, la primera part ha estat bona però intermitent, la segona està essent més aviat ensopidota i com a espectador et mous entre l'avorriment i el neguit per un resultat massa curt. I aleshores apareix Ell. L'únic, l'inimitable, l'extraordinari Leo Messi. Tenim tanta sort de veure'l jugar cada setmana i que, a sobre, ho faci amb el nostre equip! I ja ho sé: moltes vegades he dit que no m'agrada que tots els èxits de l'equip es focalitzin només en l'argentí, i ho continuo pensant. Però hi ha dies que tant és tot, tant és a què juguem; hi ha dies que guanyem perquè sí, perquè tenim Messi i perquè a Messi li dóna la gana. L'exhibició de la segona part d'ahir és absolutament extraterrestre, i el més increïble és que ho hem acabat trobant normal. Ahir Messi tot solet, amb el permís d'uns excelsos Iniesta i Luis Suárez, va devorar tots els periquitos que se li van posar al davant. La cara de l'entrenador de l'Espanyol ho deia tot: quin sistema pots idear per aturar això? Que la salut (i aquesta incerta directiva) ens el conservi molts anys!
Per això, perquè el partit no va tenir més història que la que Messi va voler, avui val la pena aturar-se a parlar un moment d'una cosa menys agradable. Es tracta de la tristament famosa grada d'animació. Ahir vaig tornar a sentir vergonya aliena d'aquesta part (petita i poc representativa) de la nostra afició. Esperava no haver-ne de tornar a sentir, però ja feia setmanes que es veia venir, i el pitjor (espero equivocar-me) pot estar per arribar si no es rectifica. Sé de què parlo perquè durant una època vaig viure partits a la graderia amb aquests sectors, i fins i tot lamento dir que a vegades em vaig deixar portar pels seus càntics, però aviat vaig veure que alguna cosa no anava a l'hora. A aquesta gent tant se'ls en dóna el que faci l'equip (de fet, moltes vegades segueixen el partit d'esquena, amb actitud desafiant cap a la resta de la graderia), i es limiten a deixar anar per la boca tota la ràbia acumulada en la seva buida existència. A Luis Enrique li agraden perquè criden el seu nom i perquè, certament, fan caliu. Però a vegades cal preguntar-se a quin preu. Jo sóc el primer que he criticat moltes vegades el caràcter reactiu del públic del Camp Nou, però té més sentit aquesta actitud que cantar sense solta ni volta independentment del que passi al camp. Sobretot quan els càntics comencen a agafar caires insultants, com ahir. Per molt malament que ens caigui l'Espanyol (a mi, molt), i per molts exabruptes que puguem llançar a la tele des de casa cap als seus jugadors (l'any passat, jo uns quants), quan es va a un camp de futbol es va a animar el teu equip i no a insultar els altres. Els culers hi hauríem de ser especialment sensibles, tenint en compte com ens insulten a gairebé tots els estadis de primera. I, si llavors ho trobem malament, apliquem-nos-ho i no ens rebaixem al seu nivell: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. I capítol a part mereixen les pancartes, amb l'agreujant que aquestes necessiten el vistiplau del club. “Orgull de Barcelona”: es pot ser més burro i més excloent? Cal que tinguem amb l'Espanyol la mateixa actitud de condescendència que tan lamentable trobem quan l'apliquen els ultres madridistes a l'Atlético? Tan difícil és no barrejar la rivalitat amb la mala educació? I de pancartes, pel que sembla, n'hi havia de pitjors. Aquesta directiva ha decidit desfer totes les coses bones que va fer la directiva anterior, però concretament aquesta decisió (haver readmès els ultres a l'Estadi) li pot acabar esclatant a la cara. Sort que Messi (ai, ai, ai, aquesta renovació en mans d'aquesta gent) i l'equip els tapen les vergonyes i mantenen la nostra dignitat.
