David Cuenca Ros
per en 9 Març 2018
777 Vistes

Fer una aturada de l'activitat laboral a mitja tarda, posar la tele i gaudir d'un partit de futbol amb una cerveseta a la mà en un horari poc habitual entre setmana va acabar essent un premi en si mateix i l'únic al·licient real de la final de la supercopa de Catalunya disputada ahir a Lleida. Perquè, després d'un inici efervescent per part de tots dos equips (sobretot del Barça), de mica en mica la cosa es va anar diluint i fins i tot vaig fer algun cop de cap.

M'ho vaig prendre com el que era: una bona oportunitat per veure els no habituals i alguns valors del filial. Poques conclusions, més enllà que Dembélé es va mostrar molt elèctric però imprecís en les decisions finals o que fa la sensació que Mina està aprenent a combinar el rigor amb un sentit del xou que és aire fresc per a l'equip (si fins i tot és capaç de fer somriure Valverde!).

La segona part ja va ser de molt mal empassar, perquè després de la roda de canvis era impossible reconèixer l'equip i ja no coneixia la meitat dels jugadors. Es va jugar, lògicament, sense cap mena d'automatismes i amb una flexibilitat tàctica que fins a cert punt fins i tot és d'agrair, però l'avorriment es va imposar. Fins que van arribar els penals i van donar al Barça un trofeu que l'any que ve, si el Girona no empitjora molt, l'Espanyol ja no podrà defensar. L'única llàstima, la lesió de Denis, tot i que em temo que no entrava en cap travessa com a opció de recanvi d'Iniesta.

 

PD: A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (Maria-Mercè Marçal) 

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
14 Març 2018