Doncs apa, ja ens podem felicitar que entre tots hàgim aconseguit convertir els enfrontaments entre el Barça i l'Espanyol en derbis "dels d'abans". El futbol deu ser una de les poques activitats humanes en què no es valora l'evolució, sinó la involució. Tornem, doncs, a temps rupestres, i que la gent pagui una morterada per veure (sigui al camp o a casa) espectacles tan lamentables com els que estem veient aquests dies. L'Espanyol ha confós intensitat amb violència, rivalitat amb falta d'esportivitat. No han parat de donar puntades i, cínicament, d'organitzar picabaralles a la més mínima falteta nostra (el súmmum d'aquest comportament, el seu porter). Tot plegat fa treure el pitjor de cadascú, i en aquest sentit els barcelonistes també hem de fer autocrítica per haver-nos deixat arrossegar a aquest fangar. El to del meu article de l'altra dia, els meus crits d'energumen veint el partit ahir, l'actitud de Luis Suárez durant i després del partit... no són per sentir-se orgullosos. El Barça faria bé d'adonar-se que hauria hagut de circular la pilota més ràpid, Suárez faria bé de reflexionar que segurament va estar tan horrorós en la definició perquè estava més pendent de barallar-se verbalment amb els adversaris. I, de la mateixa manera, l'Espanyol faria bé d'entendre que, quan es juga d'aquesta manera, el més normal és que t'acabin expulsant jugadors i que això no és cap mania persecutòria. Tots plegats, doncs, hauríem de calmar-nos i fer que només es parli de futbol. En aquest sentit, el més destacable van ser el resultat (que segurament no ens estalviarà un infern a Cornellà), el partidàs d'Iniesta i Messi, i el debut de Vidal i Turan, aquest últim demostrant la seva qualitat i que només necessita temps per adquirir automatismes. Ah! I, sisplau, que algú (Luis Enrique, els capitans, qui sigui) demani a Piqué que deixi de fer el ridícul via Twitter, que avergonyeix i ja cansa.
I avui miro "Los idus de marzo", la pel·lícula més (in)oportuna per veure aquests dies de decepció amb la classe política. Un guió de ferro ens mostra les misèries que mouen els fils de la política. Constantment es juga entre l'enlluernament del discurs del candidat i allò que es mou darrere les cortines per part d'assessors sense escrúpols. Des de la primera escena, en què l'assessor comença el discurs i tot seguit descobrim que és un assaig del que després dirà (se suposa que improvisadament) en un debat el candidat, se'ns evidencien els mecanismes de la ficció política. L'evolució personal del personatge principal (la pel·lícula pren el nom del dia que va ser assassinat a traïció Juli Cèsar) deixa una profunda tristesa. Ara, que sembla clar que ningú quedarà satisfet sigui quina sigui la resolució del lamentable embolic en què ara mateix es troba un procés polític en el qual milions de persones tenim dipositats els nostres esforços i les nostres il·lusions, és un bon moment per veure un film que et desperta i t'adverteix que sempre seràs manipulat en mans d'aquesta gent. Tot i així, com que deia Churchill amb raó que la democràcia és el pitjor sistema exceptuant tots els altres, continuaré dipositant els meus somnis en urnes, i preferint l'esperança ingènua que el cinisme pessimista i misantrop.
En definitiva, tot i que en els darrers dies diversos esdeveniments han fet tot el possible per esquerdar les conviccions que formen la meva identitat, malgrat Piqués i Gabriels, no estic disposat a renunciar als valors en què crec. Potser a vegades estan en males mans, però jo penso continuar intentant estar a l'altura.