Diumenge vam fer festa major, perquè després de dos anys tornàvem a anar al Camp Nou. L'horari era perfecte per dinar a Barcelona tranquil·lament, gaudir del partit i finalment arribar a casa a una hora boníssima, i encara amb tot un dia de pont per descansar. Tot va anar molt bé, i això que a la primera part no les teníem totes. De seguida es va veure que costaria fer el primer gol, però el que no ens esperàvem era que s'avançaria l'Espanyol, i encara sort que Messi ens va permetre arribar a la mitja part amb un somriure d'alleujament. D'acord que el plantejament dels periquitos va ser molt bo, però tampoc res que un equip com el Barça no es trobi en la majoria de partits que juga: línies ben juntetes, pocs espais i sortides ràpides al contraatac. Però el cas és que el Barça va complicar-se la vida per mitjà de dues mancances que poden ser una rèmora massa greu contra un rival de més entitat (sense anar més lluny, demà): una lentitud exasperant en la circulació de la pilota i, sobretot, una descomposició defensiva alarmant i injustificable. L'Espanyol va arribar amb perill més d'una vegada, a part del gol, mentre que el Barça era incapaç de crear gairebé res en atac. Fins que Messi se'n va cansar, i la segona part va acabar sent un festival de gols molt enganyós pel que s'havia vist i pel que havia estat el partit. No passa res, els tres punts es van quedar a casa i al final vam poder gaudir molt de la nostra presència a l'Estadi, però els culers necessitem un gran partit contra un gran rival per tornar a creure definitivament. Demà ha de ser el dia, i per mi seria clau situar Mathieu de lateral esquerre: ja sé que contra el Madrid l'invent no va funcionar, però no deixo de pensar com de malament ho va passar Jordi Alba contra Lucas Moura en l'anada, i a més hi veig dos avantatges més. En primer lloc, que Mathieu fixaria més la seva posició i no deixaria Busquets tan sol en les cobertures. En segon lloc, permetria fer entrar Piqué en l'onze i l'equip guanyaria en alçada per defensar la pilota aturada, qüestió clau amb Ibrahimovic voltant per allà. En fi, és igual, que ho facin com vulguin, però que guanyin i convencin. Europa ens mira i vol saber si encara som una alternativa. Demà ha de ser el dia per tornar a creure.
Ahir, doncs, raonablement satisfets i relaxats, tocava dia casolà, de sofà i pel·lícula. L'escollida va ser "La Reina de África", que haig de confessar amb cert rubor que encara no havia vist mai. Veient-la, s'entén perfectament que sigui un clàssic, perquè ho té tot: el carisma dels dos actors protagonistes, un escenari exòtic i totes les aventures imaginables en el procés d'enamorament posterior al xoc de caràcters. Però el que crec que fa definitivament gran aquesta pel·lícula (a banda d'haver permès la realització de l'excel·lent "Caçador blanc, cor negre", de Clint Eastwood, sobre les peripècies del rodatge) és que funciona perfectament com a símbol de les diferents etapes de l'amor. En efecte, observem com el riu esdevé una metàfora precisa de les etapes per les quals ha de passar una relació de parella: la calma i la tensió, l'eufòria i els obstacles que cal superar com a projecte en comú. Potser és una visió una mica particular, però en tot cas la culpa la té "Alleluia", pel·lícula que vaig veure a Sitges i que la citava explícitament: cada vegada que la parella tenia una crisi, l'home recordava l'escena dels hipopòtams, la que més els havia fet riure i que correspon al moment de màxima felicitat del trajecte vital a través del riu. I em quedo pensant que sóc molt afortunat, perquè a la meva vida no li manquen obstacles, però amb la meva parella són molts els moments dels hipopòtams.