L'agost ens va deixar futbolísticament deprimits, però de moment aquest setembre la realitat és la que és: líders a la lliga amb un balanç impecable i ja a quatre punts dels rivals a priori més directes. D'acord que de moment no hem jugat contra cap rival d'entitat, però l'any passat ens vam deixar més de mitja lliga en partits així i de moment aquest curs els tirem endavant alhora que anem creixent. Messi és descomunal, cada dia més el futbolista total, però l'equip i l'entrenador també estan fent molt bona feina. Continuem veient un equip asimètric, en què a l'esquerra qui dóna profunditat és el lateral (un Jordi Alba que fa anys que s'entén fantàsticament amb Messi i que ha agafat el relleu de principal assistent de l'argentí des de l'adéu de Neymar). A l'altre costat, un Semedo més contingut, sòlid en defensa, i amb Deulofeu o Dembélé (debut prometedor, amb assistència inclosa) buscant la incisió pel vèrtex de l'àrea. Aquesta asimetria ha fet que hi hagi debat sobre quin és l'autèntic dibuix de l'equip. Es parla del famós 4-2-3-1, amb Rakitic ajudant Busquets al doble pivot i Iniesta de mitjapunta per l'esquerra, però també va haver-hi moments en què es veia un 4-3-3 amb Suárez lleugerament inclinat a banda. Més aviat la distribució dels jugadors permet una combinació de totes dues coses, i en realitat tant se val: el més important és que l'equip juga agrupat, amb les línies juntes, solidari en la creació i en la recuperació. El símptoma principal, les vegades que connecten Busquets i Messi, que abans jugaven a quilòmetres de distància. I és a causa de tot això que els migcampistes estan recuperant la seva millor versió (extraordinari partit de tots tres dissabte), i que sospitem que aviat fins i tot Gomes i Paulinho ens semblaran bons. Molt bona feina del tècnic, en espera de la primera prova de foc contra la Juve, imminent i que ens permetrà veure on som.
Lentament va tornant la rutina després de l'estiu, i tornem també al cinema. Apostem per “Verónica”, i ens sembla una aposta prou sòlida i atractiva. Segurament, aquesta producció espanyola té una gran virtut formal que alhora pugui convertir-se paradoxalment en una condemna amb vista a les seves expectatives de taquilla: ambientada a principis dels 90, és molt interessant que el seu director Paco Plaza decideixi establir una coherència entre contingut i forma, en crear una pel·lícula de terror amb el to visual, el ritme i la posada en escena propis de les grans pel·lícules de gènere de l'època. I dic que aquesta honesta i creativament impecable decisió li pot jugar en contra perquè actualment la lliga del fantàstic es juga (a banda dels resistents que ja tornem a anhelar l'arribada de Sitges) en el terreny de joc dels adolescents, i vaig poder comprovar com (almenys a jutjar per les joves persones que ens va tocar tenir al costat durant la projecció) aquesta manera de fer tan clàssica, tan poc basada en els ensurts gratuïts, no aconsegueix que deixin d'estar pendents dels seus telèfons mòbils. I és una llàstima, perquè aquesta pel·lícula els interpel·la directament. Perquè, més enllà del joc sobrenatural, la pel·lícula esdevé (sense arribar als resultats artístics d'”It follows” però superant en naturalitat “Crudo”) una interessant metàfora sobre aquesta època vital tan complicada i plena de contradiccions. “Verónica” és, en el fons, la història d'una adolescent que se sent sola i desplaçada, desbordada i obligada a créixer massa de pressa. Li sobren subratllats (segurament en un intent desesperat de connectar amb aquesta generació), però és una efectiva mostra que ningú es pot arribar a sentir tan sol com un adolescent. Ni arribar a ser tan autodestructiu.
Sobre la Diada, no cal dir res: no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir. A somriure!