Quan vaig tenir la idea d'aquest blog, vaig pensar que em seria difícil escriure sobre cada partit del Barça. Que no sempre tindria alguna cosa a dir. Però el cert és que ha anat passant el temps i sempre se m'ha acudit alguna cosa, perquè el Barça és un univers tan gran que sempre hi cap alguna anàlisi o alguna emoció.
Doncs bé, avui sí que és d'aquells dies en què em costa trobar què dir. No pas per falta d'arguments, sinó més aviat perquè tinc la sensació que estic començant a repetir-los. Em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauria d'estar prou clar que l'asseveració segons la qual aquest Barça fa un futbol pobre, que viu del resultat i que només sap córrer ja no s'aguanta per enlloc. Però encara hi ha gent que compara el futbol de Luis Enrique amb el de Mourinho, i a mi no m'entra al cap. En fi, ja s'ho faran els que vulguin mantenir-se ancorats en un romanticisme estèril que els impedeix valorar els moltíssims mèrits del present. Segur que en l'eliminatòria de Champions que s'acosta es faran sentir més que mai. Jo, personalment, des de l'admiració i l'estima que sento per l'actual entrenador del Bayern, penso animar amb totes les meves forces el meu Barça, perquè considero que no té res a envejar estèticament al conjunt bavarès.
Bé, al final he sabut què dir. I hi puc afegir que en dies com avui, en què he arribat justíssim per veure el partit després d'un dia molt llarg, m'adono que sí, que ser del Barça és el millor que hi ha. Un gran motiu per acabar el dia amb un bon somriure.