login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Getafe 2; cinema: "Alpha Dog"; i lectura: "El Barça o la vida"

El súmmum de la malenconia queda condensada en una frase magistral que a algú feliçment un dia se li va ocórrer: la nostàlgia ja no és el que era. Efectivament, la nostàlgia és el nostre pa de cada dia, perquè sempre tendim a pensar que el passat va ser millor, potser simplement perquè nosaltres érem més joves i teníem més capacitat d'entusiasme. Sigui com sigui, aquest ha estat un cap de setmana (o, més ben dit, un pont) presidit per la nostàlgia.

Primera raó per a la nostàlgia: la mediocritat del Barça actual en comparació a una etapa gloriosa que teníem fins fa quatre dies (aquests dies es compleixen cinc anys del 2-6 al Madrid i del memorable gol d'Iniesta a Stamford Bridge). L'actuació de l'equip aquest dissabte va ser lamentable. Així, sense matisos. I va passar el que va passar. Ara tothom riu dient que la lliga encara ens dóna una última oportunitat, arrel del que va passar ahir amb els resultats dels dos equips de Madrid. Però el mal ja està fet, i mentre que el Barça es deixava empatar estúpidament un partit que tenia guanyat, el Madrid va aconseguir empatar també en el temps afegit un partit que tenia perdut, i aquesta és una diferència no pas petita: el gol agònic del Madrid té una doble conseqüència dolorosíssima: d'una banda, impedeix al Barça dependre d'ell mateix (cosa que no passaria si hagués fet la feina el dia anterior) i, de l'altra, si és que el Madrid no es deixa punts contra el Valladolid o el Celta, deixa el Barça amb el dubte anguniós (sempre suposant que derroti l'Elx, que ja és molt suposar) de si a l'última jornada ha de sortir a totes contra l'Atlético confiant en una improbable relliscada del Madrid al Bernabéu contra l'Espanyol o si ha de deixar-se guanyar per evitar el risc de regalar la lliga a l'etern rival. En realitat, com em deia l'altre dia un amic, potser no cal trencar-s'hi gaire el cap: jugant com últimament podem sortir a guanyar si volem, que no es notarà la diferència amb deixar-se guanyar. (Per cert, que davant les especulacions de tota mena sobre aquest partit que ja han començat, a aquells madridistes que vulguin donar-nos lliçons d'esportivitat només els diria una cosa: que haguessin fet ells també els deures abans.) En fi, que jo ja entenc que estem en plena nostàlgia del passat, i que ja tenim la vista fixada en el futur, però aquesta colla de jugadors i tècnics gairebé han fet esfumar una mínima il·lusió en el present per culpa de la seva indolència. Imperdonable. I si, per alguna d'aquelles coses acabem guanyant incomprensiblement la lliga, la celebraré i molt, però bàsicament només perquè tinc gent a qui recordar en moments així que sí que s'ho mereixen.

Segona raó per a la nostàlgia. Dijous al vespre em vaig escarxofar al sofà amb la intenció de seguir el València-Sevilla d'Europa League, però vaig ensopegar amb l'inici d'una pel·lícula de la qual guardava un extraordinari record: "Collateral", de Michael Mann. L'havia anat a veure al cinema quan es va estrenar, fa deu anys (un altre motiu per a la malenconia: ja fa deu anys?), i m'hi vaig tornar a quedar enganxat. I la revisió no em va decebre. Quin estil visual i narratiu, quina força en el guió, quina tensió tan ben coreografiada, quina posada en escena tan estilitzada i magnètica... I llavors, quan va acabar, vaig pensar que feia molt que no veia un thriller tan bo. Potser exagero, però potser no n'he vist cap de tan bo des que vaig veure aquest mateix al cinema. I després vaig pensar que, ben mirat, feia força que no veia cap thriller a seques, però és que des que Tarantino fa westerns que no n'hi ha cap que em motivi, perquè hi intueixo històries previsibles i sense substància. En fi, en espera de millors temps per a un gènere que estimo quan està ben fet, em vaig conformar ahir veient "Alpha Dog", que podria passar per un bon thriller si no fos perquè gairebé és més un drama. Sigui com sigui, una bona pel·lícula, amb una estructura valenta, sobre el risc de la inconsciència juvenil.

Tercera raó per a la nostàlgia. Fa unes setmanes vaig rebre, podríem dir que en herència indirecta, un llibre de relats escrits a finals dels 90 per un col·lectiu anomenat Germans Miranda, format per una bona representació dels millors escriptors i comunicadors del nostre país. Em sembla que aquest col·lectiu va escriure alguns llibres de relats de caràcter temàtic, i un d'aquests va tenir el Barça com a epicentre. Es tracta d'"El Barça o la vida", que és el que em va arribar a les mans i que ahir a la nit vaig acabar de llegir. La gràcia és que no saps quin autor ha escrit cada relat, perquè no saps si et pots refiar de l'ordre alfabètic o si has d'intuir-ho per l'estil utilitzat o per alguna hipotètica pista inclosa en la informació de les solapes. Sigui com sigui, com sempre passa en aquests casos, el resultat és irregular, i pel meu gust predomina en excés la condescendència de l'intel·lectual a l'hora de parlar de futbol. Els meus relats preferits són tres: "REC", perquè et pots sentir fàcilment identificat en la peripècia d'algú que ha enregistrat un partit i fa tots els possibles per no saber-ne el resultat (recordo que em vaig aficionar a la sèrie "Cómo conocí a vuestra madre" a partir d'un capítol que parlava d'això mateix); "Posteritat", per un cert aire de Cortázar molt suggeridor, i sobretot "La Gran Victòria", que utilitza el Barça com a pretext per parlar de la nostàlgia que sentim inevitablement cap al passat, encara que fos una merda. Cosa que porta a la següent reflexió: el llibre va ser escrit a finals dels 90, època del centenari del club però també molt convulsa per a la institució; i llavors podem fer-nos la següent pregunta: és possible sentir nostàlgia culer cap a aquesta època? Doncs, per increïble que sembli, en certa manera sí: en aquells moments només teníem una copa d'Europa i la segona ni la flairàvem. Tot estava per fer (i tot era possible). Quinze anys més tard, en tenim quatre, que no és poca cosa, i després d'haver tastat el caviar ara se'ns indigesten els entrepans de fuet sec sense sucar que ens hem d'empassar darrerament. No us agradaria poder reviure, verges, com el primer cop, les emocions de París, Roma i Londres? Ja ho sé, en vindran de noves, però no és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu.

Comentaris (3)05-05-2014 23:28:19

miquelpugamiquelpuga blog, 06-05-2014 19:16:08

hem tingut el millor equip...crec que pot torn

davidcuencadavidcuenca blog, 06-05-2014 23:26:29

Si es fa bé la feina, sí. Amb un bon entrenador i els reforços adequats, hi ha jugadors com Iniesta i Messi que encara poden liderar anys molt bons.

davidcuencadavidcuenca blog, 06-05-2014 23:26:58

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: