login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 6 - Getafe 0; i cinema: "Mustang" i "Un amic per a en Frank"

En tot acte de comunicació, cal distingir (entre altres elements) entre el referent i el missatge. El referent és allò de què es parla. El missatge, la manera com es transmet. El Barça, per comunicar-se, sap que tant important (o més) que el què és el com. I al Camp Nou de moment és quan més ho reforça, i apareix així la funció poètica. La primera part de l'equip va ser excel·lent: pressió alta, joc al primer toc, bandes obertes pels laterals... És cert que l'altre dia vaig ensopegar amb un trosset del Barça-Getafe de l'última temporada de Guardiola i que això encara no s'ha pogut superar (i aquell any ni tan sols es va guanyar la lliga!), i que potser en aquell equip dominava més l'estètica col·lectiva que la individual. Però el Barça d'ara és un equip potser més terrenal però més complet, i serem ben ximples si no el sabem guadir com es mereix. Perquè també és un espectacle i perquè la funció poètica hi té molt de pes. I els profans en el futbol diran que això de golejar gairebé sempre no té gràcia, però sabem que no és tan fàcil com el Barça fa que ho sembli i que en aquest esport guanyar amb comoditat costa paradoxalment molt. Evidentment, tampoc res a dir a la davallada en el ritme de la segona part: esperen grans reptes.

Continuem amb el desenvolupament d'aquesta idea de la funció poètica. Recordo una conversa de la meva època universitària (que ja comença a ser recordar) en què discutíem el valor de determinat cinema social. A propòsit d'una pel·lícula iraniana que condemnava la marginació a què determinada manera d'entendre l'islam sotmet les dones, un company i jo dèiem que no era gaire bona. Les feministes ens volien matar. Quan ens van deixar parlar, vam mirar de fer-los entendre que en cap cas discutíem el què, sinó el com. El que volíem expressar és que hi ha pel·lícules que tenen una consciència tan clara que allò que defensen és moralment el més correcte que s'obliden que han de cobrir uns mínims per ser considerades una obra artística. S'obliden de la funció poètica. Tot això ve al cas per comentar la notable "Mustang", pel·lícula turca de temàtica molt similar i a la qual em vaig acostar amb una barreja d'expectació i por: el tema m'interessava, però no sabia si l'enfocament seria prou artístic. I el cas és que al començament la cosa no acabava de funcionar: el conflicte apareixia de seguida i a continuació la trama queia en una certa rutina repetitiva (això sí, duríssima). Però de mica en mica la pel·lícula s'enlaira i acabes descobrint de manera retroactiva detalls que t'havien passat per alt i que demostren que sí que hi ha un gust per la narrativa metafòrica: el paper simbòlic que hi juga un túnel de carretera, la ironia que representen les reixes en la resolució de la trama... I tot això s'esdevé perquè la directora juga hàbilment amb els canvis de to: de la comèdia descordada de la seqüència de l'apedregament dels cables elèctrics al terror clàssic d'un cotxe que no s'acaba d'engegar en el moment més inoportú. Afegim-hi un ús exquisit i determinant del fora de camp i ens adonarem que la pel·lícula té consciència social i de denúncia, però també consciència estètica. Perquè entén que el com reforça el què. Només així s'aconsegueix transmetre l'autèntica ironia: qui realment actua de manera obscena no són les noies, sinó que allò que és autènticament pervers és la tradició.

Acabem la tesi. "Un amic per a en Frank" és una pel·lícula benintencionada, però no pot ser narrativament més maldestra. No té cap mena de sentit del ritme, no aprofundeix en res i no la salven ni determinats cops d'efecte. Així, per culpa de descuidar la funció poètica, el que hauria pogut ser una (buscada, però no reeixida) aventura quixotesca sobre la importància de la memòria acaba irònicament oblidada per l'espectador al cap de dos minuts.

Comentaris (3)15-03-2016 21:51:44

Gerard, 16-03-2016 13:07:01

Hola David i companyia!
La pel·lícula iraniana és "El círculo" de Jafar Panahi? La vaig anar a veure amb un amic. A mitja pel·lícula em vaig adormir. Em vaig desvetllar sobresaltat i mig avergonyit pel que podia pensar el meu amic. Giro el cap i estava escarxofat a la butaca somiant amb els angelets. Vam arribar a la conclusió que certes cinematografies no tenen un suficients recursos per poder fer pel·lícules que compleixin un mínim de qualitat.
Per cert, Jafar Panahi està empresonat i inhabilitat per rodar pel·lícules per haver fet pel·lícules incòmodes a criteri del govern iranià.

davidcuencadavidcuenca blog, 17-03-2016 00:38:47

Hola, Gerard!
Crec que l'has clavat! I el cas és que, pel que he sentit a dir, Panahi fa millors pel·lícules ara que les fa clandestinament. La meva teoria: la necessitat de posar-hi imaginació per eludir la inhabilitació li fa esmolar l'enginy. I que consti que aquest cinema és necessari, però si en volem dir art hi ha d'haver uns mínims...
Ah! I corre a veure "Mustang" i, sobretot, "La habitación"!

davidcuencadavidcuenca blog, 17-03-2016 23:30:55

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: