No estava el Barça fent un bon partit fins que el va trencar cap al final de la primera meitat a còpia de gols. La circulació de la pilota continuava sent un pèl massa lenta, i semblava que es tornava a caure en el parany de cedir tot el protagonisme en atac als laterals. De sobte, però, una jugada ho va canviar tot: Neymar va aprofitar un regal de la defensa andalusa per marcar amb una rematada poc ortodoxa i molta fortuna. Així doncs, el Barça s'ho va trobar fet? Doncs no ben bé: l'error defensiu del rival va ser conseqüència de la pressió al mig del camp, que va forçar-lo. I ja se sap que la pressió avançada sobre el rival té una doble virtut: t'estalvia maldecaps defensius i et permet sorprendre el rival quan està sortint i comença a desorganitzar-se. Exactament això és el que va passar en el primer gol. I poc després arribava el segon: Messi, que té plena llibertat de moviments perquè és el més llest de la classe, va cansar-se de no veure-la i va desplaçar la seva posició a la dreta. Allà va iniciar un dels seus eslàloms espectaculars i va posar una centrada mil·limètrica que Rakitic va aprofitar entrant amb força amb el cap des de la segona línia. En un moment, una jugada reeixida que resumia un bon grapat de virtuts de les que intenta protagonitzar el nou Barça: mobilitat dels davanters, arribada dels homes de segona línia, imposició en el joc aeri. Un gol que és una gran notícia, perquè significa que el Barça comença a trobar allò que busca. Just a continuació, el tercer. I, a la segona part, el Barça que llavors sí que va agradar i va agradar-se, amb una circulació vertiginosa de la pilota en punta d'atac en un pam de terreny, un Xavi que va recuperar la seva versió més vertical i decisiva i un Alves que va tornar per fi a ser útil. Afegim-hi un Neymar definitivament efectiu i un Messi estel·lar (va intervenir en cinc dels sis gols), i el que ens queda és un partit molt esperançador. Cal no enganyar-se, tot està per fer i tot és possible, i les golejades no garanteixen lligues, però demà a París aquest equip pot començar a mostrar de quina pasta està fet. Que així sigui.
I diumenge, oportuníssima revisió de l'emblemàtica "Las normas de la casa de la sidra". La pel·lícula ho té tot: personatges carismàtics, ambientació impecable, narrativa sòlida i una música inoblidable. Parla a més d'un viatge iniciàtic: el protagonista necessitarà veure món per acabar tornant als orígens convençut de quin és el seu lloc al món. Però si dic que és molt oportú tornar-la a veure és pel seu posicionament contrari a la prohibició de l'avortament (qüestió ara molt d'actualitat), il·lustrat per una magnífica metàfora: les normes del títol, escrites sense conèixer en absolut la realitat d'aquells a qui va adreçada (posen un rètol ple de prohibicions absurdes a uns treballadors que no saben llegir!). El protagonista aprèn a no jutjar com a necessàriament dolent tot allò que és il·legal. La realitat és molt complexa, i és cadascuna de les situacions determinades la que determina la bondat de les accions. Per això he escrit abans "contrari a la prohibició de l'avortament", que per mi no és pas el mateix que "favorable a l'avortament". Els companys del protagonista no són uns salvatges, tenen el seu codi intern, necessari per al bé de la comunitat. Però no estan disposats a obeir lleis fetes sense comptar amb ells. I, és clar, ja es veu que aquest missatge fa la pel·lícula especialment oportuna no només per la qüestió concreta de l'avortament. Cal repetir-ho: quan les lleis es fan d'esquena a la ciutadania, és legítim i absolutament moral desobeir-les. Ens enfilem definitivament a la teulada?