Resultava molt difícil concentrar-se en res aquest cap de setmana que no fos EL tema. Just abans del partit, saltava la notícia: hi havia acord. I el Barça ens va fer un favor i va resoldre el partit per la via ràpida (ajudat pel plantejament suïcida, però destacablement noble, de l'adversari). I tuits amunt i whatsapps avall (a mi me'ls havien d'explicar, perquè jo amb això continuo a la prehistòria), i els esdeveniments que es precipitaven. Al final del partit, tots enganxats a la tele i amb la sensació que el cava gastat el 27-S l'hauríem d'haver reservat per a aquell moment.
I a tot això que ja ben entrat el vespre decidim anar al cinema. Mentre esperem que comenci la sessió, gent que no ens coneixem de res ens sorprenem parlant entre nosaltres sobre EL tema. Sembla clar que una majoria, si més no de gironins, està molt contenta. I la casualitat fruit de la improvisació ens porta a una pel·lícula no prevista, "El puente de los espías". De Spielberg sempre em molestarà la seva tendència (aquí continguda, però inevitable) a la moralina i al maniqueisme patriòtic (quina necessitat mou aquells que tenen un estat consolidat a embolicar-se amb la bandera tot el dia?), però en aquest cas destaca el saludable humor (sobretot en el personatge de l'espia soviètic) en què es nota la mà dels germans Coen en el guió. Més enllà d'això, i de la impecable mà de Spielberg a l'hora de filmar i de narrar (modèlica presentació de personatges), curiosament el film ens parla de les dificultats d'arribar a acords i de jugar bé les teves cartes. I em sembla que el Tom Hanks català d'aquesta història ha quedat clar qui és. Si cal més revolució, ja tornem a tenir el somriure a punt.