David Cuenca Ros
per en 21 d'Abril 2017
934 Vistes

 Quan, en les hores prèvies al partit, intentava il·lusionar-me sense acabar-ho d'aconseguir, no podia deixar de preguntar-me què seria més difícil: si marcar tres gols a la Juve o impedir que ens en fes cap. Tot ho veia prou complicat. A l'hora de la veritat, l'equip va excel·lir en la segona missió, però va fracassar estrepitosament en la primera. El motiu crec que és fàcil d'entendre: com el dia del PSG, l'equip va jugar accelerat i sobreexcitat, i aquesta intensitat era molt útil per avortar els atacs rivals, però alhora la principal dificultat per atacar amb calma i amb sentit.

Per tant, no crec que la capacitat ofensiva del Barça es resumeixi en la pobra actuació d'ahir, tot i que es podria retreure que aquesta intensitat i disciplina tàctica defensiva no apareguessin en cap moment a Torí. Com també el paper de l'entrenador en aquesta tornada: no s'entén que tornés al 4-3-3 just quan més convenia poblar el mig del camp, ni que anés traient migcampistes del terreny de joc a mesura que avançaven els minuts. No compraré mai l'aposta per l'eliminació de la creació de joc. El potencial ofensiu és molt superior a l'exhibit ahir perquè es va pretendre, com se sol dir, fer el tercer gol abans de fer el primer.

Sigui com sigui, però, ahir el més bonic és que es va saber morir amb dignitat i unitat. Superat l'autèntic cop, que va ser el de l'anada, la d'ahir va ser una eliminació serena i calmada. El públic va saber passar del deliri del dia del PSG a la resignació davant els italians, i va oferir en els últims minuts una imatge bellíssima i inesborrable: tot l'estadi cantant i onejant amb orgull els colors del seu equip. A Madrid s'han afanyat a vendre això com la prova d'un homenatge al seu sempre esperat final de cicle, i és probable que malauradament aquesta vegada per fi tinguin raó. Però jo hi vaig veure sobretot el símptoma d'una altra cosa: la constatació que definitivament la mentalitat d'aquest club ha canviat. Perquè és cert: també es va acomiadar amb grans aplaudiments l'equip de Guardiola que va caure injustament derrotat contra el Chelsea el 2012, però és que aquell equip era enorme i infinitament superior a l'actual. La grandesa del gest del públic del Camp Nou ahir va ser saber estar més a l'altura que l'equip mateix, cosa que jo no havia vist mai. I això és una cosa que els jugadors, i en especial un Messi molt més estimat que la seva nèmesi a la capital del regne, haurien de saber valorar.

Una imatge, però, va sorprendre enmig de la serenitat de la derrota. Malgrat que ja feia molts minuts que estava consumada, quan l'àrbitre va xiular el final del partit Neymar es va ensorrar i va arrencar el plor. Alguns hi veuran una sobreactuació del brasiler per guanyar-se el favor de la parròquia, però jo crec que aquesta imatge explica moltes coses. Explica, d'una banda, el protagonisme de Neymar en la remuntada contra el PSG: ell era l'únic que deu minuts abans del final encara hi creia mentre els altres ja només jugaven per complir (aspecte que, potser, ben mirat va ser clau en comparació a l'ansietat d'ahir). I, de l'altra, sintetitza el que a molts ens va passar pel cap: que, d'alguna manera, ens havien robat l'èxtasi que vam sentir amb la remuntada que ell havia encapçalat un mes abans, en convertir-se en estèril. Però ben mirat no és cert: amb el temps tornarem a recordar aquell dia amb emoció i afecte, com una sensació de fet superior a la que es pot sentir en guanyar una final, de la mateixa manera que recordem el dia del Göteborg encara que acabés amb la trista final de Sevilla.

En fi, que ara tot queda en mans del que passi al Bernabéu. Una victòria podria canviar la dinàmica mental dels dos equips i donar pas a un final de temporada gloriós que ara sembla impensable. Una derrota (o fins i tot un empat) donaria ales al rival per a les dues competicions que li resten i ens ensorraria definitivament en la misèria. Sant Jordi dictarà sentència.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Es que, ciertamente, el Barça lo intentó todo. Lo que pasa es que lo intentó mal. Hubo diez o quince minutos, a mediados de la primera parte, de aquellos que no salen en los resúmenes pero que fueron los mejores: con el equipo tocando en campo contrario, mareando a la defensa y esperando el momento.... Veure més
22 d'Abril 2017
David Cuenca Ros
Nou article
22 d'Abril 2017