Deia un analista de Barça TV que, un cop superada la depressió post-Neymar, l'equip no s'havia de proposar substituir-lo, sinó revertir la seva absència en benefici de créixer com a conjunt. Sense l'equip vivint per i per al trident (ara viu sobretot per i per a Messi), Suárez és qui més patirà (de moment està lluny de la seva millor versió), però Valverde està sabent trobar la manera que tot l'equip comenci a funcionar com un rellotge. L'equip està juntet, i és solidari en esforços tant en atac com en defensa. Si intentem continuar donant voltes a l'esquema, podríem concloure que l'equip juga una mena de 4-3-Messi-2 (amb els laterals avançats per poblar el mig del camp), en què l'argentí fa el que li dóna la gana. En un doble sentit: té llibertat absoluta de moviments perquè llegeix els partits com ningú, però al mateix temps tot l'equip treballa de manera fantàstica perquè pugui exhibir tots els seus recursos i el seu talent en l'execució. Valverde està fent una feina magnífica. Messi torna a somriure, i aquest és el millor símptoma.
I això que ahir la cosa va costar una miqueta i, malgrat el resultat final, la primera part va ser molt perillosa. Perquè el Barça tenia moltíssima possessió, però qui arribava amb més perill era la Juve. Bàsicament perquè el Barça no aconseguia reeixir en els dos aspectes vitals en el seu joc: la circulació de pilota (massa lenta) i la pressió alta (massa imprecisa). Però el gol de Messi just abans del descans no va ser qüestió de sort: feia deu minutets que l'equip estava aconseguint revertir de mica en mica la situació. I és que el rival d'ahir era un gran, per moltes baixes que tingués, i ningú va dir que seria fàcil. La segona part ja va ser gairebé una exhibició, i l'equip va demostrar que pot competir contra qualsevol. Falta, però, veure com respondrà la segona unitat quan comencin les imprescindibles rotacions, que Valverde ha de saber administrar amb seny i rigor.
I una última consideració: els analistes diuen sovint també que el Barça juga a un esport similar al futbol però que és una altra cosa. És una manera especial de jugar. Tots ho sabem. Si afegim aquest raonament al ja esmentat que no cal pensar a substituir Neymar, només cal una mica de temps per gaudir plenament de Dembélé. Deixem-li temps perquè s'adapti. Qui ens ho havia de dir després d'aquest estiu, però de moment tot pinta força bé. Torna la il·lusió.
