Abans de parlar del partit pròpiament dit, val la pena començar comentant l'actitud del públic ahir al Camp Nou. Una de freda i una de calenta. La calenta: xiulada espectacular (i això que encara faltava molta gent per arribar a l'estadi) a l'himne de la Champions. Ja és ben trist haver de xiular un himne tan bonic i que ens porta records tan agradables, però la UEFA s'ho ha guanyat a pols. Ja que la tristíssima directiva que tenim és incapaç de plantar cara, per sort tenim una societat compromesa que no admet xantatges ni intimidacions. Portar estelades i proferir crits d'independència no és cap delicte (per cert, tampoc ho és posar les urnes perquè la gent pugui votar; no ens quedarem de braços plegats). La del Barça és una afició modèlica sempre que es desplaça, i no es mereix aquest tracte. O sigui que si no els agraden les estelades ni els crits d'independència, que els moqui la iaia i que s'hi vagin acostumant. I a les institucions europees en general, si això els molesta tant ho tenen molt fàcil: que ens facilitin el reconeixement de la nostra independència, ara que ja tenim l'aval de les urnes, i deixarem de fer aquestes coses. Que nosaltres som els primers que volem no haver d'estar reivindicant contínuament. Un 10, doncs, pel gest espontani de la culerada ahir.
La freda, però: actitud incomprensible dels aficionats durant el transcurs del partit. I no ho dic perquè s'hi referís Luis Enrique. Jo ja havia fet el comentari, indignat, durant el partit. Si hi ha una cosa que no suporto és que l'afició es posi a cantar i animar com boja... quan l'equip ja ha fet la feina. Està bé com a reconeixement, però quan fa falta l'escalf de l'afició és quan les coses van malament. Animar quan es guanya és molt fàcil. En aquest sentit, les declaracions de Luis Enrique són valentes, perquè quan es paga religiosament una entrada o una quota de soci és evident que es té el dret a expressar el que et dóna la gana. Però són necessàries i carregades de raó. Ahir l'onze inicial era el mateix de Berlín excepte Mathieu i Sandro, canvis obligats per les lesions. No fa ni quatre mesos aquests paios (ja sé que cobren molt, però no hi té res a veure) ens van fer enormement feliços. Què ha canviat? No s'han acomodat (la reacció d'ahir n'és la prova) ni s'han tornat dolents de cop i volta. Simplement estan vivint un moment complicat, un inici de temporada ple de lesions i de problemes, i fan el que poden. I ens necessiten. Algú em pot explicar a què treu cap xiular Sandro? Té aquest noi la culpa de la plaga de lesions que patim? És aquesta la millor manera de donar-li confiança? Tant costa animar per ajudar i deixar els xiulets per al final del partit si el joc no ha estat satisfactori?
I és que, a més, ahir no es podia retreure res als jugadors. És cert: van fer una primera part lamentable, sorpresos per la pressió avançada del rival, però no van deixar de lluitar en cap moment. I, a la segona part, les decisions del cos tècnic van ser clau. Es va decidir passar del tradicional 4-3-3 a un 3-2-3-2, amb tres centrals purs i els laterals avançats a la mitja punta. El resultat: molta més profunditat per banda i, sobretot, les línies molt més juntes. Això, juntament amb el lògic desgast dels alemanys, va provocar que el Barça per fi es fes amb el control del joc i comencés a combinar de manera fluida i ràpida. Tot i així, és evident que es va guanyar més per co...ratge que no pas per bon joc. Però això té una lectura positiva: ja comentava l'últim dia que durant aquesta llarga tardor no estem en condicions d'exigir meravelles a l'equip, sinó simplement que sobrevisqui. Ahir ho va fer, i va demostrar que continua sent ambiciós i que té gana. I, donades les circumstàncies, gosem demanar més?