Això del Barça és un vici que segons com pot arribar a fer-se enutjós. Ets a Figueres gaudint del festival Acústica. Acabes de passar-ho bé amb Delafé y las Flores Azules i te les has d'empescar per trobar un bar on donin el partit, sabent que t'hauràs de perdre una bona part del concert de l'Anna Roig, i que segons com vagi el resultat hauràs de lluitar per treure't el mal humor en els concerts de Blaumut i Els Amics de les Arts. Però comença el partit i entens per què no te'n pots estar. L'equip surt absolutament endollat, creant una ocasió rere l'altra, oferint un joc vistós i alegre. És un concert més enmig del festival. El problema és que passen els minuts i l'equip no marca, en part per la seva falta de punteria i en part per intangibles que prefereixo no comentar però que comencen a ser escandalosos. El cas és que el que havia de ser un partit per gaudir es va convertint amb el pas dels minuts en un partit per patir. Sempre explico el mateix: en qualsevol altre esport, quan un equip demostra una superioritat tan gran sobre l'altre, tot està resolt abans de la mitja part. Però la gràcia del futbol, el que fa tan especial i tan apassionant aquest esport, és que si la piloteta no entra tota aquesta superioritat no serveix per res. Una altra vegada ens vèiem incapaços de superar el Màlaga, però l'escenari era molt diferent dels dos partits de l'any passat: el plantejament de l'equip andalús era tan garrepa com sempre, però aquesta vegada l'equip bé que trobava la manera d'atacar i atacar i fer mal. És només que la pilota no volia entrar.
Però aleshores va arribar la sorpresa: Vermaelen. El central flamenc, que s'ha guanyat el lloc en absència de Piqué a còpia d'oferir moltes més garanties a hores d'ara que Bartra i Mathieu, va aconseguir un gol que farà que es parli d'ell molt positivament tot i que ja feia dies que ho mereixia per la seva feina defensiva. Efectivament: el Barça del totpoderós trident atacant va veure com el seu últim home havia de resoldre l'enfrontament amb el seu gol. Però això no fa desmerèixer els mèrits de l'equip, sinó justament tot al contrari. En primer lloc, indica que aquí tothom ataca si arriba un moment que convé, i que es controla la por de deixar espais excessius per a una contra irreversible. En segon lloc, cal analitzar la jugada: se'm considerarà exagerat, però jo la considero un gol de córner. El Barça serveix un córner de manera aparentment horrorosa, amb una pilota oberta que creua la frontal de l'àrea i va a parar a l'altra banda, i hom no sap ben bé per què els centrals han pujat a rematar ni en què acabarà la jugada. Al cap d'una bona estona, però, Suárez (que apareix de sobte per l'esquerra) fa una centrada dura, el porter la rebutja i Vermaelen (que no passava pas per allà per casualitat) l'engalta al fons de la xarxa. Hi ha una repetició molt reveladora: en els instants previs al gol, Luis Enrique i Unzué són drets a l'àrea tècnica, cridant i movent les mans com bojos, donant ordres als seus jugadors. Dit d'una altra manera: no es pot parlar de jugada assajada perquè dura massa, però la voluntat era clara: servir el córner per produir moviments inesperats i descol·locar la defensa. Intel·ligència i aquell punt de sort que havia estat faltant tota la nit, i gol.
En definitiva, aquest equip té un talent enorme. Dissabte va sortir a gaudir, i si hagués obert la llauna aviat ens ho hauria fet passar d'allò més bé. Però sap patir quan les coses no surten, i sap trobar recursos impensables. I la majoria de les vegades se'n surt perquè és un equip treballat. Al talent se li ha d'afegir l'esforç perquè l'equació sigui perfecta. Per això, vaig sortir del bar orgullosíssim del meu equip. L'Anna Roig, Blaumut i Els Amics de les Arts (que, a més, ho van fer molt bé) ja no s'havien de preocupar per res. Em tenien guanyat.