Cap de setmana molt decebedor des del punt de vista de les petites grans passions. Del Barça, poca cosa en puc dir. Només vaig poder veure la segona part, i vaig veure un equip espès, ansiós i sense rumb. Per desgràcia, doncs, va reaparèixer el Barça d'Anoeta, incapaç de reaccionar a una errada puntual en forma de gol matiner encaixat. És clar que en el fragment de partit que vaig poder veure el mal ja estava fet, en una combinació letal entre els dubtes de Bravo i un (una vegada més) lamentable Dani Alves. Cal que el Barça faci autocrítica, i de la bona, però farà bé l'equip de continuar creient en el que estava fent, perquè fins a l'ensopegada d'ahir era excel·lent. I tinc la intuïció, i així ho deixo escrit a risc de fer el ridícul, que demà a Manchester farem un partidàs.
I ahir, més decepcions. A banda del lamentable desenllaç de la final de la copa de bàsquet, abans vam assistir a una de les sessions de cinema més avorrides que recordo amb "El francotirador", la nova de Clint Eastwood. A aquesta molt erràtica pel·lícula se li poden retreure almenys tres coses: és freda, és avorrida i és propagandística. La fredor em sembla deliberada, i probablement sigui necessària per despullar una mica d'èpica la història real d'aquest heroi de guerra. En aquest sentit, m'agrada l'escena en què les proeses de la llegenda del fusell ja no provoquen cap catarsi en el seu company de fatigues, que les segueix amb mirada alienada. Com a "Nightcrawler", si ens hi esforcem podem trobar-hi una reflexió sobre fins a quin nivell d'insensibilitat pot portar-nos el fet d'acostumar-nos a la violència. I avorrida? Ja ho he dit: molt. I la culpa és d'un esquema narratiu repetitiu fins a la desesperació. Possiblement, Eastwood buscava repetir la fórmula d'"En Tierra hostil", de Kathryn Bigelow, en el sentit de mostrar la rutina perversa de la guerra, a la qual els soldats s'acaben enganxant, però no funciona gens. La desconnexió de l'espectador (almenys per part meva) és total. Haurien de donar un Oscar a qui va dissenyar el tràiler, un dels millors que he vist en molt de temps, amb un muntatge que estableix un diàleg molt suggerent entre la vida civil i la militar. A l'hora de la veritat, però, res de res: aquesta suposada dialèctica és d'allò més barroera, amb unes converses entre els personatges que provoquen vergonya aliena, i amb credibilitat zero.
I arribem així al tercer retret, el més polèmic. És "El francotirador" una pel·lícula propagandística? Doncs la veritat és que, ho vulgui o no (aquest és el gran dubte), el fet és que sí. S'intueixen escletxes de sentit crític cap a la figura de l'heroi americà (sobretot un bri d'esperança en l'escepticisme que mostra el fill mascle del protagonista cap als valors que vol inculcar-li el seu pare), però són tan fines que el resultat és la percepció d'una apologia de les armes. A Clint Eastwood li concedeixo el benefici del dubte perquè, malgrat ser declaradament republicà, s'ha atrevit a fer valents replantejaments de qüestions tan sensibles com ara l'eutanàsia o la immigració en les inoblidables "Million Dollar Baby" i "Gran Torino", i això és molt més del que la majoria dels conservadors estan disposats a fer. Però el to de la pel·lícula és massa ambigu i en definitiva poc defensable. El dilema és si la paràbola del gos pastor cal agafar-se-la al peu de la lletra o si hi ha la mirada irònica del desenganyat. El final de la pel·lícula (cinematogràficament molt mal resolt) ens adverteix que potser allò de què s'hauria de protegir més la paranoica societat nord-americana és d'ella mateixa.
En definitiva, la pel·lícula conté molts errors de plantejament, malgrat que amb bona voluntat s'hi poden buscar coses salvables. Personalment, la trobo insuportable, però no nego la possibilitat que darrere hi hagués intencions nobles. El que passa és que el punt de mira del franctirador Eastwood està tan mal enfocat que ho fa indefensable. A banda de polèmiques, doncs, és per damunt de tot una pel·lícula fluixa, fallida, gens reeixida. Ah! I que ningú caigui en la temptació de comparar l'estol de banderes nord-americanes dels títols de crèdit amb manifestacions com la Via Catalana: l'exhibició impúdica d'orgull patriòtic d'un estat imperialista que es creu el melic del món no té res a veure amb el desig d'una nació oprimida d'esdevenir lliure.