login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 0 - Màlaga 0; i cinema: "La llegada" i "Los próximos tres días"

Això del futbol és una cosa molt difícil. Cada setmana has de posar la pilota dins la xarxa com a mínim una vegada, i no sempre és senzill. Tant és que siguis superior, que tinguis el triple de possessió, que trenis el doble de jugades o que xutis vint vegades a porteria. Si la pilota no entra, el proposador i el destructor obtenen el mateix botí. Per tant, cada setmana estàs obligat a tornar a fer les coses molt bé, a proposar i a encertar-la. Aquesta vegada el Barça no se'n va sortir. I no se'n va sortir per mèrits aliens (impressionant Kameni) però sobretot per demèrits propis. El partit, val a dir-ho, va començar bé. El pla del Màlaga va quedar clar des del primer minut, i el Barça es va mentalitzar per picar pedra. I els primers vint minuts van ser molt bons. L'equip va fer moltes coses bé: línies juntes, mobilitat al davant, circulació raonablement ràpida de la pilota... Però incomprensiblement aviat es va ofuscar. De cop i volta van començar a passar minuts i minuts sense que passés absolutament res. En gran part, perquè una altra vegada els interiors estaven desapareguts. Tendeixen a ser massa verticals i deixen la creació per a la gent de darrere, i així malament rai. El pitjor, però, va arribar a la segona part. L'equip va sortir espès, i la manca d'idees aviat es va traduir en ansietat. Quedava mitja hora i Piqué ja pujava a l'atac i penjàvem pilotes a l'olla com si haguéssim de remuntar una eliminatòria impossible. Al partit li convenia una marxa més, i el Barça la hi va posar però de manera equivocada: va confondre dinamisme amb precipitació. Va tenir més ocasions que a la primera part, cert, però de pitjor qualitat. Perquè no hi havia cap mena d'elaboració. El més preocupant és que va tornar a fer la sensació que aquest equip ha esdevingut tan vertical que s'està oblidant de com fer mal en estàtic, i quan té al davant un mur s'impacienta massa fàcilment. Si més no, si no hi ha ni Messi ni Iniesta, últim reducte del joc de posició de temporades anteriors. De moment aquest any la cosa no acaba de rutllar, però pitjor estàvem fa dos anys en ple gener i la cosa va acabar com va acabar. Esperem.

Amb l'amargor als llavis enfilem cap al cinema, i allà se'ns passa tot en gaudir d'una obra interessantíssima com aquesta “La llegada”, de l'inconformista Denis Villeneuve. El canadenc, a diferència de directors com Roland Emmerich, demostra entendre la ciència-ficció molt més enllà de l'entreteniment i l'espectacle, i sap que aquest gènere és perfecte per establir reflexions profundes sobre l'existència humana. I, com a filòleg, vaig quedar encantat del seu enfocament lingüístic: la manera d'entendre el món determina el llenguatge i viceversa, i a partir d'aquí queda oberta la porta per a un desenllaç commovedor i no tan trampós com algú es pugui pensar. Al capdavall, el guió juga hàbilment amb els mecanismes mentals que tenim com a espectadors, amb la nostra concepció lineal del temps, i dosifica la informació per deixar-nos anar la gran sorpresa amb una naturalitat desarmant. Potser el principal handicap que tindrà aquesta pel·lícula serà la dificultat de trobar el seu públic: estrenada en sales grans per captar un espectador segurament àvid d'espectacle èpic a propòsit de les invasions alienígenes que aviat desertarà per mitjà del boca-orella, es pot trobar que a més no sigui malgrat tot tan netament intel·lectual com alguns puristes desitjarien. En efecte, part de la crítica (tot i que majoritàriament ha estat una cinta elogiada) li retreu un excés de sentimentalisme i d'inversemblança final. Però, en realitat, és més naïf i poc creïble la idea de la unió de civilitzacions que proposa que no pas la història d'amor en si. Perquè el que aquesta planteja no és cap bestiesa: al cap i a la fi, tots sabem com acabarà irremeiablement la nostra història, però no per això renunciem a gaudir-la i viure-la tant com podem.

Finalment, un clàssic: diumenge de pel·lícula i manta. La pel·lícula escollida, un petit fiasco. “Los próximos tres días” és un film definitivament fluixet, perfecte per passar un diumenge a la tarda però oblidable al cap de pocs minuts. Comença com un telefilm barat de sobretaula, després et posa dels nervis amb un sentit del muntatge bastant incomprensible, i finalment s'enlaira una mica en aconseguir lligar de manera digna les peces del trencaclosques. No prou, però, per redimir-la: Paul Haggis torna a mostrar que és un manipulador, i que els seus guions només se salven quan tenen un director més competent que ell per rentar-los la cara.

Comentaris (7)21-11-2016 22:58:19

Gerard, 22-11-2016 19:45:02

Hola David!
Tenia pendent veure alguna pel·lícula de Dennis Villeneuve, que me n'havien parlat molt bé, i vaig sortir del cine prou content (i emocionat).
El mini-pròleg ajuda a l'espectador a no perdre's excessivament amb els flash-backs, si és que es poden dir així. M'imagino que us va venir al cap "Interestellar" (similar concepció del temps).
Villeneuve se'n surt prou bé a l'hora de crear atmosferes i tensió amb pocs elements i sense haver de recórrer a grans persecucions i explosions. No us cridà l'atenció la gran quantitat de plans des de l'esquena dels protagonistes il·luminats amb poca llum? Kubrick i "2001"?
Això sí, no pot evitar presentar els EEUU com la garantia de la pau mundial i la Xina i Rússia la seva amenaça.
Es podria considerar un intent reeixit de cinema adult pel gran públic.

davidcuencadavidcuenca blog, 22-11-2016 23:49:19

Hola, Gerard!
Anem a pams: sí que em va fer pensar en "Interestellar", però per mi "La llegada" és més rodona. Tot i que, evidentment, la concepció del temps del forat negre d'"Interestellar" és pràcticament idèntica.
La comparació amb Kubrick ha estat molt comentada, o sigui que crec que l'encertes de ple.
Sobre això dels EUA, és cert que fa arrufar una mica el nas, però al mateix temps val a dir que a l'hora de la veritat a la pel·lícula els únics que ataquen als alienígenes són justament els americans. Crec que més aviat vol ser una dicotomia ciència VS força bruta.
Finalment, no tinc tan clar que la pel·lícula triomfi entre el gran públic. Tant de bo m'equivoqui.

Persona amb fonaments i c, 24-11-2016 17:20:23

Classe magistral de joc ofensiu per part dell màlaga, que, tot i ser robat a mà armada per l'arbitre va saber puntuar.
A més d'equip representem uns valors, no com al barça. Agafem un immigrant amb depressió per haver jugat a l'espanyol i el convertim en el millor porter de la historia. Tot i estar lesionat pel joc brut culé va seguint jugant com un guerrer, no com altres pintameones figaflors com l'Iniesta que està com un avi, en Xavi que juga a Catar o en Messi que es fa caca.
PERDONEU, PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

davidcuencadavidcuenca blog, 24-11-2016 22:17:06

Ja trigaves, tu també! Per què el Barça sempre ha de pringar contra el Celta i el Màlaga perquè pogueu aparèixer vosaltres dos? Què he fet jo per merèixer-me això? :-)
El senyor Kameni va demostrar que tenia "més cuento que Calleja" quan va volar per fer la parada del segle al cop de cap de Neymar.

davidcuencadavidcuenca blog, 24-11-2016 22:37:36

Nou article

(Anònim), 24-11-2016 22:52:29

Nomes sabeu plorar

davidcuencadavidcuenca blog, 24-11-2016 23:13:29

Com et passes...

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: