Definitivament, ara mateix és impossible fer vida normal. Dissabte una altra vegada dia de bogeria, de catarsi col·lectiva en forma de l'enèsima manifestació massiva, de pors i d'esperances. Arribar de Barcelona quan fa un quart que la pilota roda, veure cinc minutets de joc, canviar de canal per escoltar el missatge institucional del President i tornar a posar el partit amb el cap en una altra banda no és la millor manera de gaudir d'un partit del Barça. Fent un esforç, jo diria que l'equip no va jugar bé. Darrerament, i malgrat el que vaig escriure l'últim dia, trobo a faltar una mica de control. No hi ha manera que tanquem de manera calmada els partits, d'adormir les situacions favorables amb la possessió. De moment, però, no sembla res greu. L'equip compleix, i està treballat i implicat. Tot arribarà.
Diumenge, per fi, una treva. I per fi podem anar a veure una pel·lícula que feia dies que se'ns feia escàpola. I en vam sortir fascinats, sobretot jo. “Madre!” és una pel·lícula arriscada, evidentment, i com el seu director o et fascina o t'irrita. Darren Aronofsky potser és un pedant, i acumula encerts (per mi, sobretot, “Réquiem por un sueño” i “Cisne negro”) i films més discutibles. Però és un artista. Un creador d'històries i d'imatges que no s'assemblen a res més malgrat partir, en el fons, de conceptes ben clàssics. En definitiva, algú que et sacseja i t'ofereix imatges i idees fresques. I això me'l fa mereixedor de respecte i àdhuc veneració. En aquest cas, a “Madre!” tot depèn dels ulls amb què te la miris. Si et quedes amb la literalitat de la història, pot seduir-te o semblar-te una autèntica poca-soltada. També pots veure-hi la repetició dels seus temes (el sacrifici com a sublimació de la grandesa) o un autoretrat del seu ego com a creador. O pots veure-hi més enllà i quedar captivat per la manera com encaixen les peces. I aquí reconec que partia amb un cert avantatge, perquè un parell de crítiques m'havien posat, sense revelar-me res, sobre la pista: una parlava d'al·legoria bíblica i l'altra, de faula ecologista. Vaig intentar seguir la història amb aquests ulls... i em vaig trobar amb una barreja enlluernadora de totes dues coses. De manera que aquí va la meva interpretació, farcida de spoilers.
El personatge de Javier Bardem instal·la una mena de cor delicat i cristal·lí al mig d'una estança, i tota la casa on viu cobra vida, inclosa una noia preciosa amb l'angelical figura de Jennifer Lawrence. Són un matrimoni feliç. Ell intenta crear (és escriptor), però està encallat. Ella, mentrestant, es dedica a endreçar i reformar constantment la casa. Tot va bé fins que, de sobte, apareix del no-res un home (Ed Harris, que s'està especialitzant en aquest paper de visitant misteriós) i Bardem el convida a passar. La dona no ho veu clar: és un desconegut, no saben com es comportarà. Però a Bardem la presència de l'home el complau i, quan descobreix que és un fan de la seva obra, l'afalaga. Irritada, la dona se'n va a dormir. A mitja nit, però, la desperten uns crits. El visitant es troba malament i, atenció, mostra una estranya ferida en un costat. L'endemà al matí, però, l'home està fresc com una rosa, i en aquestes apareix també del no-res una dona (Michelle Pfeiffer). Resulta que els dos visitants són parella i, davant l'esglai de Lawrence, Bardem els convida a quedar-se tot el temps que calgui. Però la presència de Pfeiffer ho empitjora tot. La seva curiositat no té límits, i insisteix a xafardejar a l'estudi del poeta malgrat les queixes de Lawrence. Al final la situació desemboca en un accident terrible: als dos visitants els cau a terra el cor delicat que presideix l'estudi de Bardem, al qual tenia molt d'apreci perquè era l'única cosa que havia pogut conservar d'un passat que es va acabar abruptament per culpa d'un incendi. Furiós, Bardem els expulsa. Després se'n compadirà i els permetrà tornar, però la seva presència ha provocat que la casa hagi deixat de ser el paradís que Lawrence havia construït. Per si no hi havia prou pistes, irrompen a la casa els dos fills de la parella per discutir el testament de Harris. Un dels dos se sent menyspreat i, en plena baralla, acaba matant el seu germà.
Doncs ja ho tenim: Bardem és Déu, un Creador encallat que veu una sortida en la presència d'algú fet a imatge i semblança seva: Adam (Ed Harris). Tot es començarà a tórcer quan aparegui Eva (Pfeiffer) i la seva curiositat insaciable, que voldrà profanar l'únic espai que l'hospitalari hoste els tenia vedat. Finalment, és clar, Caïm i Abel i la seva lluita fratricida. A partir d'aquí, el caos. La casa s'omple de gent, que progressivament va perdent el respecte a Lawrence, completament ignorada ja pel marit. La gosadia dels intrusos arriba al límit de la paciència quan destrossen part de la casa. Bardem no té més remei que, a contracor, foragitar-los a tots. Un cop sols, fa l'amor amb Lawrence mentre a fora cau un aiguat. Lawrence notarà de seguida que ha quedat embarassada, i tot torna a ser idíl·lic: a Bardem li torna la inspiració i escriu pàgines i pàgines sense parar. Aquesta primera part del film es clou amb una somrient Lawrence que es disposa, paraules textuals, a netejar la casa de l'apocalipsi.
Ho tornem a tenir: la humanitat s'escampa per la casa i no respecta res del que Lawrence ha construït, davant la passivitat del seu marit. La casa és el planeta i Lawrence, la Natura. La Mare Natura, que ara torna a tenir un futur (el seu fill, un nou fruit) després que Déu gairebé hagi eliminat la humanitat amb el Diluvi.
Gairebé. Perquè quan Bardem culmini la seva obra, sentirà que està preparat per oferir-la al món. I, davant una desesperada Lawrence, que només vol gaudir de la solitud amb el seu marit, tornarà a aparèixer una multitud que voldrà conèixer el Creador. El problema és que cadascú ha entès la Seva paraula a la seva manera. Això donarà lloc a una nova i més brutal invasió de la casa, i el caos aquesta vegada serà absolut. Perquè, en interpretar cadascú de manera diferent les paraules del poeta, no hi haurà una moral homogènia i naixeran les diferents faccions, sectes i grupuscles que ho posaran tot potes enlaire. L'única cosa en comú que tenen és el menyspreu absolut per Lawrence. Han decidit que la casa els pertany i que la manipularan a la mida del seu gust. La humanitat ha decidit apropiar-se sense contemplacions del planeta i menysprear completament la Natura. Certament, aquesta és una part en què la pel·lícula se li'n va una mica de les mans a Aronofsky, en el sentit que la metàfora esdevé gruixuda i sense matisos, però segurament calia per expressar una època contemporània en què ja no hi ha lloc per a la mística.
Finalment, la part final és la més delirant. Però té sentit. Enmig del caos, Lawrence aconsegueix parir un infant, però a la mínima que es despistarà Bardem li prendrà i l'entregarà a les masses perquè el contemplin, en la seva tossuda necessitat de ser venerat. La Natura hauria pogut tenir un futur, però Déu, encaparrat a mantenir la flama d'aquesta espècie terrible feta a imatge i semblança seva, ho impedeix en atorgar el poder un cop més als homes. Resultat: el nadó és assassinat i les seves entranyes, devorades. La Natura ho ha perdut tot, i per primera vegada esdevé agressiva i violenta, amb cops i decapitacions que són com terratrèmols i inundacions catastròfiques. La reacció de la humanitat, colpejar-la i vexar-la encara més. No hi ha res a fer. La Natura sap que ha perdut, i decideix morir matant. Fa volar la seva llar pels aires i no deixa cap ànima vivent. Aquest és el futur que ens espera si no la respectem. A Déu, per la seva banda, només li queda recollir el seu cor cremat i col·locar-lo al bell mig del seu estudi perquè cristal·litzi i tot recomenci. Déu ens ha fet a imatge i semblança seva perquè té les mateixes debilitats que nosaltres, i a aquest antiheroi bíblic només li queda, probablement, ensopegar eternament en la mateixa pedra.