Victòria suadíssima contra l'etern rival, que a més serveix per deixar-lo a 6 punts. Deia després de l'empat contra el Milan que el Barça necessitava guanyar un partit gran per esvair tots els dubtes. En aquest sentit, missió assolida. Però no tinc clar que s'hagi aconseguit esvair determinats interrogants sobre el joc de l'equip. Personalment, em sorprèn molt que tothom amb qui he parlat es mostra molt satisfet pel triomf, i no em reconeix el que per mi és una evidència: que el Barça va jugar molt malament a la segona part. No sé si és per l'enlluernament que suposa derrotar el Madrid, però tothom està encantat de la vida. No és que jo no estigui content amb la victòria, només faltaria, però és que ni els que el dia del Sevilla treien foc pels queixals aquesta vegada hi posen cap objecció, ni tots aquells que es passen la vida qüestionant els plantejaments de Martino...
Potser la qüestió es troba en si realment l'equip va jugar malament o no aquests darrers quaranta-cinc minuts. Amb les dades a la mà, semblaria clar que sí, que molt: el Madrid va tenir molta més presència a camp contrari, més ocasions de gol, i fins i tot un possible penal no assenyalat. Però hi ha qui m'ha fet veure que això era convenient, que si vas guanyant és bo cedir la iniciativa al rival perquè generi espais que permetin contraatacs tan fulminants com el del golàs d'Alexis. Potser sí. Però a mi això no m'agrada; em recorda a allò de viure de l'errada contrària que tant practica i tant li critiquem a un entrenador portuguès que tots coneixem. I no entenc que la gent s'exclami que juguem en llarg i no ho faci del fet que prenguem una presumpta decisió conscient de recular i veure-les venir, perquè jo sempre he defensat que no importa si juguem en curt o en llarg sempre que tinguem la iniciativa. Personalment, prefereixo pensar, malgrat que pugui semblar un símptoma de debilitat, que vam recular perquè no ens va quedar cap més remei, perquè el Madrid ens va superar en un moment determinat en control i en intensitat (totes les pilotes dividides eren per a ells, malgrat els lloables esforços de Valdés i Alves per superar la pressió sense rifar la pilota). Si això fos així, sí que em congratularia que haguéssim après a jugar en situacions més inesperades, a dominar per necessitat altres facetes del joc. Això no és res dolent: se'n diu ser més competitius.
En qualsevol cas, que quedi clar que trobo molt interessants moltes de les coses que proposa Martino. No se li pot negar que és un tècnic valent i intervencionista: la jugada tàctica de situar Neymar i Messi d'extrems a cama canviada i Cesc de fals 9 va ser molt agosarada, però per mi va ser clau per explicar la bona primera part del Barça. Es veia venir que Ancelotti proposaria un triple pivot al mig del camp per frenar les associacions de Messi amb els migcampistes. Intel·ligentment, Martino ho va preveure i va descol·locar l'adversari amb la seva disposició de les peces al tauler: Cesc era el fals 9 i continuava creant superioritat a la zona, mentre que Messi, a la banda, tot i que segurament més incòmode, quedava molt més alliberat. L'invent va funcionar a mitges, perquè Messi és un pèl menys disciplinat que Neymar però sobretot perquè sovint l'equip era una mica massa lent o imprecís en els canvis d'orientació que havien de permetre als falsos extrems encarar cap a l'àrea en situacions d'un contra un. Però n'hi va haver prou amb la rapidesa mental i la clarividència d'Iniesta en un parell de jugades per demostrar que l'aposta era encertada, ja que d'aquestes situacions van néixer el gol de Neymar i una ocasió claríssima de Messi que van deixar el Madrid estabornit fins al descans.
I una altra cosa que va fer molt bé Martino, es digui el que es digui, van ser els canvis. Un cop, a la segona part, va quedar clar que el Barça havia perdut el control i el domini, el més raonable era refer el dibuix i tornar a la normalitat: Alexis per Cesc, i Messi al mig. I, en aquesta mateixa línia, garantir el control del joc amb l'entrada de Song. Per què tothom s'escandalitza tant quan Martino posa junts un quartet d'hora Song i Busquets, si Guardiola va jugar un munt de partits sencers amb Busquets i Keita?
En definitiva, una victòria molt meritòria, sobretot tenint en compte el mal partit de Messi, que permetrà a l'equip continuar creixent amb tranquil·litat. Això sí: un triomf que et deixa amb un bon somriure, però que no et fa estar boig per veure tots els resums i tertúlies de la nit, com passa amb les victòries memorables. Tot arribarà...
