login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - R. Madrid 1

Una vegada vaig llegir a la contraportada del diari Ara una entrevista a una psicopedagoga molt alternativa que afirmava que l'escola era molt contraproduent per a la creativitat dels nens. Ho il·lustrava amb un exemple: des que són petits, deia, als nens se'ls ensenya a pintar sense passar-se de la ratlla. Això és dolent, afirmava, perquè en establir-se-li uns límits el nen es cohibeix i no explora totes les seves possibilitats. Em vaig quedar esmaperdut. Afortunadament, l'escriptora i articulista Empar Moliner hi posava seny l'endemà des de les pàgines del mateix diari. Amb tot el sentit comú, replicava que el paper de l'escola en l'exemple esmentat era ensenyar el nen a tenir la tècnica adequada per pintar, de manera que un cop la tingués adquirida fos lliure per decidir trencar les normes si li venia de gust. D'aquesta manera, l'objectiu era que si un dia es passava de la ratlla fos per gust i per decisió personal, i no per incapacitat.

Explico això perquè em comença a fer por que, a aquest ritme, aviat quan el Barça plantegi un partit boig i sense control no serà per decisió personal, sinó perquè no sabrà fer-ho de cap altra manera. Luis Enrique ens va explicar a principi de temporada que volia un equip imprevisible, i jo li vaig comprar la idea de gust, sobretot després de l'any desesperantment pla de Martino. M'agrada que el Barça ara domini noves facetes del joc. Que siguem nosaltres qui fem un gol de falta lateral al Madrid i no al revés. Que siguem capaços de tenir arribada i gol d'una manera més directa si cal. Que ara també ens agradi córrer i contraatacar. El problema és si aquests recursos acaben convertint-se en l'única via possible perquè s'han oblidat els que teníem anteriorment: el toc, la pausa, el joc posicional. I tant amb el City com sobretot ahir amb el Madrid l'equip va donar massa símptomes que, quan li convenia un partit menys trencat, ja no sabia plantejar-lo. El nen deixava de passar-se de la ratlla perquè li donava la gana a fer-ho perquè no sabia pintar de cap més manera. Afortunadament, però, el millor d'ahir va ser la lectura intel·ligentíssima de Luis Enrique en els canvis, que van permetre una última mitja hora molt més controlada, tot i que el dubte sobre si assaltar o no el goal-average va convertir els últims minuts en una nova trencadissa del mig del camp molt perillosa.

No es tracta de tirar aigua al vi. Avui hem d'estar molt contents, perquè el millor Madrid del 2015 va ser incapaç de guanyar una versió molt irregular del Barça. Però és en les victòries que convé matisar algunes coses per tal que el dia que els resultats no acompanyin no ens trobem que l'emperador va nu. Sigui com sigui, però, un clàssic fa de molt mal analitzar: el futbol és un estat d'ànim, i en partits com el d'ahir encara més. A la primera part, una genialitat de Benzema que un company seu va acabar d'empènyer al fons de la xarxa ens va fer molt mal, sobretot perquè era la jugada posterior a una oportunitat claríssima per haver fet el 2-0 i mig sentenciar l'enfrontament. L'empat, deia, va fer molt mal, i certament sort en vam tenir que es va arribar al descans sense rebre cap altra patacada, perquè durant vint minuts llargs el Barça estava perdut, descol·locat, ferit. I a la segona part, el mateix però al revés. El Madrid continuava essent superior, i flairava sang. Però aleshores una assistència fantàstica d'Alves (també ho haig de dir, quan aquest xicot ho fa bé) va acabar convertint-se en una fuetada 100% Suárez i el partit es va capgirar com un mitjó. El Barça es va calmar i, amb l'ajuda dels canvis introduïts per Luis Enrique, per fi va començar a jugar mínimament a allò que li convenia. Conclusió: el futbol no és una ciència exacta, perquè una jugada aïllada anomenada gol pot canviar-ho tot en qualsevol de les dues direccions.

En fi, que encara que en realitat em faci recança l'aturada de la competició, anirà bé per recuperar-se de tantes emocions, perquè gaires setmanes seguides com aquesta farien de mal resistir. Som allà on volíem, i el calvari de Setmana Santa aquest any se l'han de menjar a l'altra banda del pont aeri. Després, que la passió continuï, i ja ho veurem.

Comentaris (3)23-03-2015 21:56:29

miquelpugamiquelpuga blog, 23-03-2015 22:07:03

tots els jugadors a la presó junt amb el president,si no fan això,el Barça campió.

davidcuencadavidcuenca blog, 24-03-2015 22:40:40

A mi no es pot dir que el nostre president em faci gaire llàstima, però tinc clar que el principal mafiós de la lliga té seient fix en una llotja que no és precisament la del Camp Nou...

davidcuencadavidcuenca blog, 24-03-2015 22:41:22

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: