login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 1 - Madrid 1; i cinema: "Los exámenes" i "Un dios salvaje"

No ve gens de gust parlar del clàssic de dissabte passat, la veritat. Però farem l'esforç. Hi ha tres maneres d'enfocar l'anàlisi d'aquest partit: el punt de vista passional, el racional i el físic. Des del punt de vista passional, la decepció és rotunda. Decepció pel joc desplegat per l'equip la major part del partit, per la falta de compromís de jugadors com ara Gomes o Turan (o potser és que realment no en saben més), per la reculada injustificable dels últims deu minuts i, és clar, per la plantofada en tota la cara que va suposar el gol en l'últim minut de l'etern rival. El punt de vista passional també inclou maleir-ho tot per la sort inacabable del Madrid de Zidane, i una certa sensació d'orgull malgrat tot de veure com es van buidar al camp jugadors com ara Alba, Busquets o Rakitic. L'anàlisi racional es fa difícil, però hi ha coses que costen d'entendre. Costa d'entendre l'absència en l'onze inicial d'Iniesta, perquè realment amb ell al camp el joc de l'equip va fer un gir com un mitjó (tot i que sempre quedarà el dubte de si als millors minuts del Barça, basats en el control i la possessió, no hi va ajudar també el fet que l'entrada del manxec coincidís amb el moment d'haver-se acabat d'avançar en el resultat i, per tant, d'alliberar-se de l'ansietat). Costa d'entendre que, si Andrés no ha de jugar, s'aposti per André (Gomes), que no deixa de demostrar la seva mediocritat partit rere partit, quan es disposa d'opcions molt més sòlides i creatives com ara Rafinha o sobretot Denis. Costa d'entendre que a aquest equip li costi tant gestionar els temps del partit, que tan sovint es precipiti (Neymar és incapaç de fer una passada enrere per assegurar) i que acabi tancant-se absurdament a l'àrea pròpia quan té el rival collat. Costa d'entendre que es canviï Rakitic quan el croat estava essent imprescindible en les ajudes a Roberto per frenar Marcelo i Cristiano... Però això ens porta al darrer punt: el físic. És a dir, com el desconeixement de l'estat físic dels jugadors invalida en gran part totes les anàlisis anteriors. És possible que Iniesta no estigués en condicions de ser titular. És possible que Rakitic necessités el canvi perquè estigués fos. És possible que l'equip notés tant el cansament d'una primera part de trinxera que reculés al final inevitablement. Poca cosa es pot retreure a l'equip. No em va agradar que Piqué posés l'accent a Anoeta en l'actitud de l'equip. En primer lloc perquè a vegades Piqué parla de l'equip com si ell no en formés part. I en segon lloc perquè a aquest equip (portuguès i turc al marge) no li falta actitud. Li falta futbol. Cal quedar-se amb la bona primera mitja hora de la segona part que es va fer. Cal quedar-se amb la recuperació de la pressió i la intensitat. El Madrid, amb això últim en fa prou. A nosaltres, tothom (la realitat, els mitjans, nosaltres mateixos) ens demana més. Toca creure en aquest grup, serrar les dents i creuar els dits, perquè Zidane no pot tenir sort eternament.

Per curar-nos les ferides, una altra vegada cal recórrer al bon cinema. Aquest cap de setmana, dues pel·lícules (una al cinema i l'altra a casa) amb el denominador comú de girar al voltant de la paternitat, malgrat que totes dues tenen també diverses capes d'anàlisi. “Los exámenes”, de l'excel·lent cineasta romanès Cristian Mungiu, no té la brillantor de les extraordinàries “Cuatro meses, tres semanas, dos días” i “Más allá de las colinas”, però és igualment interessant. Mungiu munta una història en què la seva habitual arquitectura formal basada en els plans seqüència es fa més invisible a causa d'un major dinamisme, i cedeix tot el protagonisme als personatges i les seves raons. En especial la d'un pare coratge sobre el qual l'espectador moltes vegades no sap què pensar. Una primera capa d'anàlisi és local: Mungiu denuncia (i li surt un film molt semblant, però amb un plantejament ètic invers, a “Madre e hijo”, del també romanès Calin Peter Netzer) la corrupció omnipresent al seu país. Però la pel·lícula té també un abast universal, i formula un interrogant de difícil resposta: com es pot imposar allò que és correcte sense fer quelcom que no ho sigui? Aquesta cerebral pel·lícula, que utilitza de manera increïble el fora de camp (en què hi deixa no només l'agressió sexual que ho determina tot, sinó fins i tot la reacció del pare en rebre la trucada telefònica, així com l'avortament que va ser la temàtica central de “Cuatro meses...”), es clou amb una fotografia que també ens interroga, ja sigui a nivell local o global: serà capaç la nova generació de canviar les coses?

D'altra banda, “Un dios salvaje” és la posada en escena cinematogràfica per part de Roman Polanski de l'obra de la dramaturga Yasmina Reza, per mi molt més punyent aquí que no pas a “Art”. El primer nivell d'anàlisi porta a una reflexió sobre l'absurditat dels plantejaments moderns de la paternitat. Els pares pretenen tenir els seus fills tancats en una bombolla de sobreprotecció, sense adonar-se que així els inhabiliten per a la vida real. Però el guió va molt més enllà: els pares projecten les seves frustracions en el cas de la baralla entre els fills, i així la dialèctica passa per diferents fases com ara el contrast entre els ideals i la pròpia identitat, les crisis matrimonials o la guerra de sexes. En definitiva, una gran vomitada damunt l'ésser humà postmodern, i una àcida i nihilista reflexió al voltant de (no puc evitar expressar-ho així) el desconcert de la societat contemporània.

Comentaris (3)06-12-2016 02:32:10

Gerard, 06-12-2016 18:51:14

Hola David!
Parafrasejant Rufián, Messi i Cristiano Ronaldo defraudaren. Sembla que Turan i Rafinha juguen poc per la seva afició a la vida nocturna. Tradicionalment, els equips de Luis Enrique milloren en la segona volta, així que només falta esperar la seva arribada i acabar la primera volta no gaire lluny del líder/Madrid.
Tenia ganes de veure "Los exámenes", però entre intangibles i que només la fan en la sessió del vespre/nit, no vaig poder anar-hi, i em temo que em quedaré amb les ganes...

davidcuencadavidcuenca blog, 07-12-2016 20:29:52

Hola, Gerard
Doncs tant de bo sigui així. De fet, el primer any de Luis Enrique gairebé no es menja els torrons i va acabar guanyant el triplet. I, d'altra banda, algun dia s'acabarà la sort de Zidane i es veurà que aquest Madrid sense els resultats no és res.
Ja m'imaginava que tenies ganes de "Los exámenes". De fet, em pensava que ens tornaríem a trobar... Nosaltres hi vam anar després de Barça-Madrid (jo, de molt mal humor). I, en efecte, a Girona ja no la fan. De tota manera, intenta pescar algun dia les dues anteriors de Mungiu que esmento al blog, perquè són superiors (la primera, duríssima i la segona, exquisida i pictòrica).

davidcuencadavidcuenca blog, 07-12-2016 21:42:02

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: