Partit sense gens d'història, el d'ahir (Mascherano a banda, és clar!). Després de la primera part, amb un còmode 2-0 al sarró, hom arribava a la conclusió que qualsevol cosa (mirar un capítol de la teva sèrie preferida, llegir, fer uns encreuats, avançar feina, fer l'amor...) hauria estat més profitosa de fer durant aquells tres quarts d'hora. Luis Enrique va plantejar una alineació estranyíssima, segurament l'últim dia que es permetrà fer invents, i el resultat va ser una primera part plàcida però espessa. Dos motius justifiquen a hores d'ara el 3-4-3: o bé necessites gent al mig del camp perquè el rival et pressiona a dalt (res a veure amb ahir) o bé el rival és tan inferior que decideixes tenir més gent per davant de la pilota perquè no et calen més precaucions defensives. Però tant de canvi va marejar una mica tothom, i menys el de sempre ningú era capaç de desbordar.
A la segona meitat la cosa es va animar perquè l'Osasuna va cometre una gosadia. Va fer el 2-1 enmig de l'apatia general, i tot seguit va estar a punt d'empatar. I llavors el Barça va decidir que s'havia acabat el bròquil. Va atacar amb més fluïdesa i, senzillament, cada vegada que arribava acabava marcant. Pocs partits han servit tant per recuperar l'autoestima de la segona unitat, en aquesta mena d'entrenament amb públic que també va servir de banc de proves. Fa por pensar què hauria passat si Luis Enrique hagués decidit treure els titulars contra aquesta pobra gent. A partir d'ara, s'han acabat els romanços.
