Com que els culers som com som, i no acabem de saber gaudir mai de gaire res, ahir els comentaris més habituals després de l'exhibició contra l'Osasuna eren "Més hauria valgut guardar-se algun gol per al clàssic" o "Ja podrien haver fet algun d'aquests gols contra el Valladolid". Com si el futbol fos una qüestió matemàtica i la cosa funcionés d'aquesta manera. O sigui, que si només s'hagués guanyat s'hauria dit que també hauria calgut jugar bé, i quan has fet totes dues coses tampoc va bé... No m'estranya que Martino n'estigui fins al capdamunt i que s'estigui plantejant molt seriosament marxar a final de temporada. Home, sí que és cert que a l'equip li aniria bé trobar un terme mig que no fos alternar golejades amb derrotes estrepitoses. Si més no, sembla que ser constant (ni que sigui en una certa mediocritat) dóna més punts, com demostra el líder de la classificació, contra el qual haurem de jugar diumenge que ve. Però amb vista a aquest partit hi ha esperança, perquè el Barça (a diferència de les dues últimes temporades) aquest any ha competit bé en els partits grans. I el cas és que el primer quart d'hora d'ahir va ser més aviat preocupant. L'Osasuna ens va regalar les bandes, de manera que pel mig hi havia un embús i l'única manera de crear perill era allargant els laterals, però l'Osasuna no patia i a més quan recuperava la pilota els seus davanters només havien d'encarar contra els nostres centrals. El resultat va ser que els navarresos van ser els primers de marcar, però el seu gol va ser anul·lat correctament per fora de joc. Afortunadament, aquesta vegada la migdiada només va durar quinze minuts, els que va trigar l'equip a convertir la lentitud horitzontal de la sortida de pilota en combinacions elèctriques a partir de tres quarts de camp. D'aquesta manera, just quan l'afició preparava la gola per complir amb el ritual dels càntics en favor de la independència, una jugada extraordinària en què va participar tota la zona atacant va acabar amb el primer gol de Messi, que obriria el camí d'una tarda plàcida per al Barça. La resistència de l'Osasuna es va acabar i el Barça va començar a jugar amb total comoditat, agradant-se i agradant. I el millor de tot és que, excepte els d'Iniesta i Tello, tots els gols van arribar després de precioses combinacions dels atacants, i el Barça va mostrar un ampli ventall de recursos: xut de llarga distància, arribades a la línia de fons amb centrades precises (sobretot de Jordi Alba, que va fer un partit completíssim, tant ofensivament com defensivament), joc al primer toc i parets a la frontal... Així, sí. Ara, el dilema que tothom comenta: si, com sembla, a Madrid jugaran els quatre petits, quin davanter els acompanyarà? Per jerarquia hauria de ser Neymar, però sense Pedro ni Alexis es perd molta capacitat de fer la pressió avançada. Martino té tota la setmana per rumiar-s'ho.
Com que jo no tinc aquest problema (tot i que si depengués de mi el brasiler començaria a la banqueta), el millor va ser acabar el diumenge amb una pel·lícula refrescant i relaxant. Com que és una pel·lícula el to de la qual és molt peculiar i difícil d'explicar, intentaré fer-ho a partir d'un diàleg que hi apareix i que crec que pot definir molt bé aquesta "Amagats a Bruges". En un moment donat, el personatge de Colin Farrell (a qui es veu molt en la seva salsa) deixa anar un comentari molt inoportú davant la policia. Per sortir del pas, la dona que l'acompanya somriu als agents mentre els diu: "és humor anglès." Doncs això: diàlegs absurds, situacions fora de context, personatges extravagants... Tot, al servei d'una història divertida amb un punt entranyable, que no acaba de quedar clar si és una carta d'amor a Bruges o una declaració d'odi. Sigui com sigui, m'hi jugo alguna cosa que als belgues i als nord-americans no els deu fer gaire gràcia ("sóc nord-americà, però no és culpa meva", diu un). Però, què voleu que us digui, jo trobo que una mica sí que en té.
