Avui és difícil dir alguna cosa substancial del partit del Barça. I ho és perquè, més enllà que ha tornat a ser el típic entrepà de sorra de les quatre de la tarda, ha quedat eclipsat per la notícia que el país acaba de perdre per una bona temporada una de les seves principals estructures d'estat: Leo Messi. Dos mesos, i més tan a principi de temporada, no haurien de ser una tragèdia, més enllà que els títols es guanyen al maig però es poden començar a perdre a l'octubre. A més, fa un parell d'anys Messi també va estar una bona colla de setmanes lesionat i el rendiment de l'equip se'n va ressentir dignament. El problema, però, és que ara mateix no hi havia pla B. Dit d'una altra manera, el mal el tindríem gairebé igual si els perjudicats haguessin estat Neymar o Suárez. Perquè és evident que, un cop confirmat l'adéu de Pedro, el pla B si al trident li'n passava alguna era Rafinha. Amb el brasiler fora de combat, però, només queden Munir i Sandro, que apunten maneres però que encara estan verds. A partir d'aquí, què cal fer a partir d'ara? Luis Enrique té dues opcions: començar a fer invents (qui podria ser el tercer atacant? Iniesta? Roberto? Adriano? Alves?) o donar confiança als joves (en especial a Munir, per posició natural de l'absent). És evident que hi haurà rotacions i segurament veurem de tot, però no és menys cert que el proper partit és de Champions i és vital perquè es juga a casa després de no haver guanyat el primer, de manera que sembla bastant clar que Luis Enrique farà jugar el millor equip possible... dintre del que té disponible. I, en aquest sentit, jo ho tindria clar: posaria Munir. Si no el fas jugar ni amb totes aquestes baixes, la seva moral pot ensorrar-se definitivament. Si el poses al titular, li estàs donant un missatge en positiu: "nano, jo et volia com a refresc esporàdic del trident, però la cosa se'ns ha complicat i et necessitem. No tinguis pressió, són els dos monstres que t'acompanyen els que tenen la responsabilitat de treure'ns les castanyes del foc. Tu simplement treballa, ajuda'ns i gaudeix del moment." En fi, això és el que jo faria. Dimarts sortirem de dubtes. Mentrestant, sí que em sembla evident que durant els propers mesos no podem demanar a l'equip que es llueixi. Només li podem demanar que treballi, que serri les dents i que sobrevisqui fins a l'arribada dels efectius necessaris. Fa un parell de setmanes comentava que l'equip va tenir un molt bon rendiment al Calderón fins que va poder entrar Messi a rematar la feina. En certa manera, ara es tractaria de fer el mateix a gran escala: fer el cor fort i aguantar, de manera que quan l'argentí torni el vaixell continuï dret i ell pugui rematar la feina.
Completem la tarda anant a veure l'última d'en Woody Allen, "Irrational man". Coincideixo amb la crítica Imma Merino a assenyalar que en el cinema del novaiorquès hi ha constants que es repeteixen. I coincideixo també en el fet de no valorar-ho negativament. Es podria dir que veure una pel·lícula d'Allen és com xerrar amb un vell amic: sempre t'explica les mateixes coses, però sempre t'ho passes bé. A més, per molt que alguns s'entossudeixin a menysprear el seu cinema dels últims anys, de tant en tant és capaç d'introduir nous passos de rosca a les seves velles obsessions, i el resultat són un seguit de preguntes incòmodes que interpel·len l'espectador i l'obliguen a pensar, i això ja és més del que ofereix la majoria del cinema contemporani. D'altra banda, en aquest cas "Irrational man" sembla escrita amb voluntat recopiladora, ja que personalment hi he detectat almenys cinc de les seves constants. I atenció perquè tot el que ve és spoiler total.
Primera constant: les turbulències del desig amorós. El plantejament inicial d'un home entre dues amants d'edats molt diferents ens porta inevitablement el record de "Manhattan", però el cas és que la filmografia de Woody Allen és plena de personatges que dubten sobre cap on dirigir els seus sentiments i, sobretot, que sovint els interpreten malament. A "Irrational man" trobem dues dones que confonen clarament els seus sentiments. La professora s'aferra al protagonista (extraordinari, com sempre, Joaquin Phoenix) i seria capaç de perdonar-li tot, però en realitat simplement l'utilitza per escapar-se de la realitat tediosa del seu matrimoni. L'alumna (la prodigiosa, també com sempre, Emma Stone) confon la fascinació intel·lectual que sent pel professor amb amor. Per això, quan aquest porta a la pràctica una de les seves excèntriques teories, ella en fuig cames ajudeu-me i torna al refugi segur del seu xicot.
Això ens porta a la segona constant: el pas de la teoria a la pràctica, amb "Bales sobre Broadway" com a pel·lícula paradigmàtica. Woody Allen és conscient que és un intel·lectual, i en fa autocrítica. "Bales sobre Broadway" s'obre amb un pla seqüència que dóna voltes al voltant dels molt cultes tertulians d'un sopar que elaboren la següent teoria: si un edifici s'estigués cremant i només hi hagués temps de salvar una cosa, seria preferible salvar un quadre d'un artista de renom que una vida humana, ja que l'art és el més important. Quan finalment un gàngster assassina una actriu perquè la seva pèssima actuació està destrossant l'obra de teatre que ha escrit, però, tots s'horroritzen. El gàngster no ha fet res més que fer el que ells deien: prioritzar l'art per davant d'una vida humana. Però, com diu el professor protagonista d'"Irrational man", una cosa és la teoria filosòfica abstracta i una altra la complexitat de la vida real. Malgrat això, és justament quan ell gosa portar fins a un extrem radical la seva concepció de l'ètica que comença a trobar-se a gust amb ell mateix. Com a contrapartida, però, quan l'alumna descobreixi el seu secret toparà amb la seva incomprensió, de conseqüències tràgiques. No és un tema menor la qüestió de la posada en pràctica de les teories: no oblidem que a la referencial novel·la de Dostoievski, Raskolnikov decideix matar una dona gran només per demostrar-se com de senzill és eliminar una persona.
Naturalment, amb Dostoievski arribem a la tercera constant: la reflexió moral al voltant de l'assassinat. Tal com demostra a "Delictes i faltes" i "Match point", Allen és un ateu que arriba a la conclusió que, en absència de Déu, els crims poden tenir perfecta impunitat. Només has de passar comptes amb els teus remordiments, cosa que no aconsegueix el Colin Farrell de "Cassandra's dream", i una vegada això passa i veus que la policia no et segueix la pista la vida continua amb absoluta normalitat. De fet, tota la psicologia torturada de Raskolnikov després del crim respon més a la por de ser enxampat que no pas al remordiment, de tal manera que s'arriba a la paradoxa final d'haver-se d'entregar per posar fi a l'angoixa causada per la por que el descobreixin. Curiosament, però, aquí Allen capgira la situació i la consciència de l'assassinat resulta alliberadora. El protagonista se sent viu perquè ha actuat en comptes de pensar. Ha fet del món un lloc una mica millor perquè ha eliminat una mala persona. La pregunta és incòmoda: ens hem d'alegrar de la mort d'una mala persona? Dit d'una altra manera: tota vida humana té valor pel simple fet de ser-ho? El César d'"El amanecer del planeta de los simios" ho acaba tenint clar: la vida del proïsme només té valor si aquest n'és digne. És un debat entre la moral i l'ètica. La moral és un codi de valors convencional que et dicta com has de comportar-te de manera global, i des d'aquest punt de vista seria evident que matar no està bé. L'ètica, en canvi, és l'aplicació del que es considera correcte en cada situació pràctica concreta. La discussió entre els personatges d'Emma Stone i Joaquin Phoenix personalitza aquest conflicte des del moment que ella fa un plantejament estrictament moral de la situació. El problema és que, a partir d'aquí, el comportament del professor comença a anar a la deriva i ja no hi ha dubtes que fa mal fet: decideix permetre que un innocent pagui els plats trencats i assassinar l'alumna perquè no xerri. S'ha produït la paradoxa que ha tornat a sentir-se viu per haver actuat d'acord amb el seu sentit de l'ètica, però que justament el retorn d'aquestes ganes de viure provoca que comenci a actuar per instint egoista de supervivència.
I, arribats a aquest punt, apareix en escena la quarta constant: el paper de l'atzar. En un món sense Déu, estem a la seva mercè. Allen suggereix que no existeix la justícia, ni la divina ni la humana, i que som la suma de l'atzar i les nostres decisions. A "Match point" juga de manera deliciosa amb la metàfora de la pilota de tennis capriciosa a l'hora de decidir si passarà o no a l'altra banda de la xarxa després de tocar la cinta. Al protagonista de "Match point" li surt cara i al d'"Irrational man" creu, i tot per l'atzar. Seria un error, em sembla, interpretar la decisió d'Allen sobre qui acaba morint a l'escena de l'ascensor com una forma de judici moral. Com a la vida, decideix l'atzar. I l'atzar no jutja.
Finalment, el protagonista d'"Irrational man" es fica en tot aquest embolic a causa de la cinquena constant, novament provocada per la consciència que Déu ha mort: la recerca de sentit. Un cop has assumit la impossibilitat de l'existència d'un ésser superior, desapareix la por a les conseqüències dels teus actes. Però la llibertat pot ser angoixant, perquè... Quin sentit té la nostra vida si som un bocí insignificant i passatger de la història de l'univers? Com omplir de sentit aquest full en blanc que ens han donat? Crec que és a "Hannah i les seves germanes" que el protagonista troba sentit en el cinema dels germans Marx. I és que l'art, la possibilitat que ens dóna de reflexionar sobre el món i buscar les claus per intentar interpretar-lo, és un gran proporcionador de sentit. Les pel·lícules de Woody Allen, per tant, també.