Partit estrany, el d'ahir, amb una primera part encarcarada i una segona part desbocada. A la primera es va imposar el rigor i el sentit tàctic, és a dir, l'avorriment. A la segona el Barça va tornar a permetre que la cosa es descontrolés quan menys necessitat en tenia. Per sort, té tanta qualitat a dalt que a contundència a les àrees el guanya poca gent. D'altra banda, el mig del camp, amb Mascherano de pivot més pendent de tasques defensives i amb la presència del ja habitualment inoperant Gomes, no ajudava gens a la fluïdesa (sort de la societat Messi-Denis).
Sigui com sigui, Luis Enrique es va explicar com un llibre obert a la roda de premsa posterior (no és cert que no li agradi parlar de futbol: el que no li agrada és parlar del circ que l'acompanya), i el que va quedar més clar és que amb ell a la banqueta no hi haurà dos partits iguals. I, en qualsevol cas, fa la sensació que l'equip arriba en bona forma a un febrer molt atractiu futbolísticament. Fa mandra l'eliminatòria amb l'Atlético, però si es treu endavant pot esperar a final de curs una final molt bonica contra el Celta (per mi clar favorit en l'altra eliminatòria), un equip que sempre m'ha caigut simpàtic per filosofia i per joc, i no cal dir que aquesta setmana encara m'hi ha caigut més. I no hi ha perill que aquestes paraules se'm girin en contra: si contra algun equip em sabria menys greu perdre una final ara mateix, seria contra aquest.
