El futbol ha tornat al Camp Nou. Ho va fer ahir amb una primera meitat meravellosa: altíssima intensitat, joc exquisit, circulació rapidíssima de la pilota i oportunitats de gol a dojo. I tot això amb un mig del camp que diferia gairebé completament del que seria titular en condicions normals (tot i que la figura de Rakitic no és gens menor: de fet, com va dir ahir el bon nou comentarista de TV3 Lluís Carreras, és l'artífex i el símbol de la major verticalitat que ara caracteritza el joc del Barça). Alguns diran que això és possible perquè el Barça de Luis Enrique no construeix el joc des del mig del camp, sinó des del trident. Jo crec més aviat que té a veure amb el nou rol de Messi, que cada vegada s'assembla més a Xavi en el que té de director d'orquestra de les necessitats que té l'equip en cada moment.
Sigui com sigui, és molt aviat per arribar a conclusions. Això sí: el que sembla clar és que, guanyant o perdent, els seguidors del Barça tenim la sort de tenir gairebé la garantia que sempre ens divertirem. Molts equips poden guanyar les competicions que disputem (de fet, veient tot el que ens ha caigut al damunt aquest estiu, no fa falta ser gaire perspicaç per adonar-se que aquesta lliga costarà molt de guanyar), però cap té la capacitat de fer les entremaliadures que fan els nostres jugadors quan s'associen. No hi ha cap altre equip al món capaç de jugar així. És ben possible que aquesta temporada no ho guanyem tot, naturalment, però ens hem de sentir (si més no, a dia d'avui) molt afortunats. Sobretot els nostres ulls, si tenen un mínim sentit de l'estètica.