El novembre ha estat un mes tradicionalment inhòspit per al Barça. És un mes en què no es pot guanyar res però en què es poden començar a perdre coses, i la mala pretemporada podia fer témer que aquest fos un d'aquests anys. Però no només no ha estat així, sinó que el Barça arriba al final d'aquest mes en un estat de forma excepcional i liderant amb contundència totes les classificacions que se li posen al davant. I darrerament ho fa d'exhibició en exhibició, i això d'ahir ja va ser una cosa escandalosa.
Segurament ens diran que ahir no teníem ningú al davant. Ens ho han dit tantes vegades que potser dissabte passat era veritat. Però la realitat és una altra: és veritat que la Roma ahir va sortir relaxadeta, condicionada pel resultat de la tarda que la feia dependre d'ella mateixa en l'última jornada passés el que passés al Camp Nou. Però no és menys cert que difícilment hauria signat un resultat tan escandalós en contra, i el seu plantejament ultradefensiu així ho confirma. El que passa és que, ara com ara, a aquest equip no hi ha manera d'aturar-lo: malament si l'esperes al darrere, malament si el surts a buscar al davant. La Roma va optar per una mena de fórmula intermitja: línies molt juntes i defensa avançada, a la recerca d'un impossible al Camp Nou com és reduir els espais. Això va fer que en alguns moments migcampistes com Busquets (està bé, però, que s'ho cregui i que ho provi) abusessin de la passada llarga i que les jugades es maduressin poc. Però el Barça té màgia al davant i no necessita un joc gaire elaborat per poder fer mal. El segon gol d'ahir és una obra d'art que exemplifica a la perfecció el tresor que el Barça té ara mateix en forma de tres amics sud-americans que gaudeixen tant jugant a futbol que es busquen sempre i s'obliden dels egos.
A partir d'aquí, partit trencat i a seguir-lo amb la possibilitat de tenir el cap en altres coses. A aquest pas, aquesta substitució progressiva del patiment pel gaudi estètic pot provocar que, de tan divertit, això acabi essent avorrit. I que duri!
