A vegades, sense saber ben bé per què, entres en una espiral de neguit i de passes incertes de la qual en surt perjudicat tothom però especialment tu mateix. Aleshores, s'agraeix tenir un marge (del qual no sempre es disposa) per aturar una estona el món, respirar fons i tornar a començar, ben oxigenat. Alguna cosa així sembla haver-li passat al Barça, si més no si hem de fer cas al magnífic (que no pas extraordinari) partit que va disputar dissabte contra el Sevilla. L'aturada per seleccions, sovint tan perjudicial, ha resultat ser balsàmica aquesta vegada: els jugadors, dispersos pel món, han pogut desconnectar de tot el terrabastall i el pessimisme que darrerament envolta el club, i dissabte se'ls va notar frescos i a gust sobre la gespa, com si s'haguessin tret una llosa.
I és que, ben mirat, tot se sobredimensiona fins a límits grotescos, en aquest club. Aquesta aturada ha anat bé també als aficionats. Jo, per exemple, he aprofitat per pensar d'on sortia aquest pessimisme tan gran, i m'ha costat entendre-ho. Tot plegat ve de dos partits (dos!) perduts; un de manera dolorosa i lamentable contra l'etern rival, sí, però un altre que en condicions normals s'hauria guanyat nou de cada deu vegades. És cert que contra l'Almeria l'equip va oferir una imatge patètica, però també ho és que després de les dues derrotes consecutives es va guanyar d'una manera sòlida i convincent a Amsterdam. O sigui, que tot plegat es resumiria en dues derrotes i un partit nefast però guanyat. I la gent parlava com si fes dècades que no guanyàvem un partit. La conclusió a la qual vaig arribar va ser que el problema és que ara mateix ens veiem lluny del Bayern i del Madrid, equips contra els quals ens haurem de guanyar les garrofes si volem aspirar a alguna cosa. O una altra possiblitat, que jo mateix he expressat en veu alta: que el pitjor no són els resultats, sinó la sensació que aquest equip no juga a res.
Però també aquí vaig començar a veure la llum dissabte. Si analitzem la primera part, ens adonarem que el Barça ofensivament no va fer res de l'altre món. Amb prou feines va crear oportunitats, i només va ser capaç de marcar (això sí, quin golàs!) a pilota aturada. Però la clau aquí és fixar-se en allò que l'equip va fer defensivament o, més ben dit, quan no tenia la pilota (que per cert no era gaire sovint). Ja és hora de reconèixer-li un mèrit a Luis Enrique, encara que aquest no sigui del gust de l'ortodòxia barcelonista: l'equip ara està molt més ordenat quan la pilota la té el rival. Intenta recuperar-la de seguida, sí; pressionant la sortida rival, sí; però si no ho aconsegueix posa dues línies ben juntetes i no li cauen els anells. Així, el rival no pot crear perill amb tanta facilitat com feia abans, i quan el Barça recupera la pilota el mateix ordre serveix ofensivament (ara resulta que sabem contraatacar: només cal veure la jugada de l'històric segon gol de Messi). Perquè tot això passi, l'equip ha de jugar ben juntet, perquè quan no ho fa pateix (com a París, com a Madrid o com a la primera part d'Amsterdam). I, ara mateix, aquesta sembla la prioritat de l'entrenador: que l'equip jugui com un conjunt, com un bloc, que de les qüestions ofensives ja se n'encarregaran els de dalt amb el seu talent. Pot semblar una mica pobre, però cal pensar en quin estat s'ha trobat l'asturià aquest equip, en una fase indefinida entre l'envelliment i la renovació. I també es pot interpretar que aquesta deixadesa ofensiva no és tal: l'equip sembla que no juga a res perquè no té un pla definit sinó que s'adapta sobre la marxa, però és que Luis Enrique s'ha fet un fart de repetir que l'última cosa que vol és ser previsible. I, si més no, el partit contra el Sevilla li dóna la raó: després de 40 minuts en què l'equip es va conformar que passessin poques coses, un cop es va assegurar que tenia el perill del Sevilla ben neutralitzat, va prémer l'accelerador i va estar a punt de liquidar el partit abans del descans. És clar que la segona part va començar amb un accident que podria haver costat car, i sempre quedarà el dubte de què hauria passat si Neymar no hagués tornat a avançar el Barça en la següent jugada, de saber si un equip probablement ara mateix de confiança fràgil no hauria caigut en una guerra de nervis. Però el cas és que el gol va arribar de seguida, i això va ser definitivament alliberador, i el Barça va jugar una de les millors segones parts que se li recorden (i atenció que això ja ho vam dir el dia de l'Ajax, o sigui que potser no anem tan malament): la pilota va circular de manera rapídíssima, la mobilitat dels puntes era constant, la sortida des del darrere era excelsa... Tot es va fer bé.
És clar que tot plegat és més fàcil quan tens els jugadors importants en estat de gràcia, i dissabte va ser el cas. Bravo de moment no en para ni una, però té un joc de peus que justifica plenament el seu fitxatge; Piqué va estar sobri i contundent al darrere i sublim en la sortida de pilota; Busquets va estar literalment immens, a tot arreu, abastant-ho tot, igual que Jordi Alba; Rakitic ha sabut passar de ser l'hereu de Xavi a ser el seu millor complement, ara que el de Terrassa torna a estar en un moment més que dolç; Neymar continua ficant-ho tot a dins, a part de ser el millor assistent de Messi; Suárez pot continuar sense marcar si aporta tot el que aporta a la pressió i al joc d'atac; i Leo... en fi, per a aquest ja no hi ha paraules.
No cal dir que tota aquesta apologia quedarà en no res si demà l'equip falla a Xipre, i ja hi tornarem a ser. Però tinc l'esperança que dissabte es va posar la primera pedra per recuperar l'orgull de ser culer. Una de les notes més positives de dissabte va ser la percepció que el públic del Camp Nou té ganes d'aplaudir-ho tot i de reconciliar-se amb tothom (s'entén que respecte a allò que té a veure amb la gespa, perquè la junta sembla que ja fa temps que està merescudament sentenciada a nivell popular). Perquè, més enllà d'on acabem arribant, val la pena gaudir del viatge. Qui s'hi apunta?