El Barça necessitava un partit com el d'ahir. Després d'un gener duríssim, i amb la perspectiva d'un febrer també molt carregat, la golejada d'ahir segur que té un bon efecte en les cames i el cap dels jugadors. Darrerament estancat, amb un joc imprecís i a estones insegur, ahir l'equip va alliberar-se i es va deixar anar. Certament, l'actuació del València va ser pèssima i hi va ajudar, però altres rivals no han sabut superar-lo fa quatre dies quan tenien ja el mateix entrenador. El València ara mateix és un equip força dolent, però no perd cada dia per 7-0. Alguna cosa va fer bé el Barça ahir malgrat que molts no li ho vulguin reconèixer. Bé, alguna cosa no: ho va fer tot bé. Ho demostra que va marcar gols de tots colors: de contraatac, després d'un rondo gegant, de jugades de fantasia, de manual del bon davanter centre... I sense pilota va estar igualment sublim: va estar impecable en la pressió (això és ser intens, repeteixo, i no donar puntades) i, com si es tractés d'un partit de bàsquet, tots els rebots l'afavorien. I això va passar per apatia valencianista, però també per actitud i sentit del posicionament tàctic dels nostres jugadors. No és casualitat: l'equip va jugar junt; i quan els jugadors estan junts, la pilota circula millor, es recupera millor i tot és més fàcil. El gran mal dels últims partits (sobretot a Màlaga) havia estat que l'equip es partia per la meitat i s'allargava, i així és tot molt més difícil. Tot positiu, doncs: el Barça recupera sensacions i podrà donar descans als titulars dimecres que ve, que bona falta els fa.
L'afició del Barça també necessitava un partit com el d'ahir. L'equip guanyava, però els que som patidors de mena i a la passió intentem afegir-hi l'anàlisi no ho vèiem clar. Ahir, però, l'equip va demostrar que no se li ha oblidat jugar a futbol i l'afició va tornar a divertir-se com feia temps. I va cantar cançonetes molt simpàtiques i divertides, o almenys ho eren quan es cantaven a Cadis abans que per art de màgia passessin a ser considerades ahir cruels i de mal gust. Els catalans som com Neymar, que ara resulta que fins i tot quan falla penals ho fa faltant al respecte als rivals. Algun dia Neymar haurà de demanar perdó per esternudar, i nosaltres per existir.
Qui ja no tinc tan clar si necessitava el partit d'ahir són els mitjans de comunicació. Els d'aquí parlaven del millor partit de la temporada. Els d'allà, que no teníem rival al davant i que ja veurem quan ens visiti el Madrid. Als uns i als altres els diria que sembla que hagin oblidat el 0-4 del Bernabéu. I als segons, que pensin que quan el Barça no està fi, guanya. I quan ho està, goleja. De moment, aquesta és l'única diferència tangible entre totes dues versions.
