login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - València 1

Definitivament, la lliga és qüestió de deixar passar el temps. Qüestió de dies. Serà una de les lligues menys celebrades que es recorden, per diferents circumstàncies (la derrota imperdonable a la Champions, la pobresa del joc, la falta d'identificació actual de molta gent amb la direcció de l'entitat, la situació del país...). Si no és, és clar, que tenim la sort de guanyar-la el dia que juguem contra el Madrid i, ja posats a demanar, que aquest estigui eliminat de la competició europea gentilesa del Bayern alemany. En aquest cas sí, que la celebrarem. I tampoc és del tot just, tot plegat. Al capdavall, aquest any hem fet una lliga fins ara impecable, que podria ser la primera de la història amb 20 equips en joc i 0 derrotes. El problema és que els culers, i crec que fem bé, no en fem prou amb el resultadisme: exigim bon joc, i d'això aquest any n'hem anat escassos.

Sense anar més lluny, aquest dissabte: ningú pot menystenir aquesta victòria, contra un molt bon equip i en un moment traumàtic, però el Barça va tornar a deixar una sensació irregular i agredolça. Va atacar força bé, sobretot a la primera part, però va tornar a ser massa intermitent. I, sobretot, va tornar a donar mostres de certa inconsistència defensiva, ja que el València va generar-li més ocasions que en els altres tres partits disputats contra ell junts. El pitjor, però, és que (tot plegat ajudat per la depressió de l'eliminació i per un Camp Nou despoblat, plujós i desangelat) l'equip va fer una preocupant sensació de no tenir ànima.

Afortunadament, tota la que li falta al club li sobra al país, dempeus malgrat la tirania. Ahir centenars de milers de persones ens vam tornar a agradar i vam tornar a desmuntar el relat de la violència (ben real, certament, a Catalunya, però protagonitzada per la ultradreta feixista). Hi vam veure gent gran, que gairebé no podia ni caminar, però que no es vol morir sense haver donat fins a l'últim alè per enderrocar definitivament l'estaca. Hi vam veure nens, adoctrinats només pel menyspreu que han rebut simplement per ser el que són des que van néixer. Hi vam veure famílies senceres, unides pel mateix clam: democràcia, justícia, llibertat, dignitat, República.

En un balcó de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona, dos turistes atònits contemplen la força pacífica i cívica d'un poble que no defalleix. En un altre, un home amb samarreta imperi s'ho mira amb aire desafiant. I, pocs metres abans, un altre havia intentat debades provocar la multitud fent onejar una enorme bandera espanyola. Per tota resposta, aplaudiments. No ho entendran mai: per molt mal que ens facin, nosaltres no odiem a ningú. Això sí: ens estimem molt. I ens respectem massa per rendir-nos.

Comentaris (1)17-04-2018 01:00:42

davidcuencadavidcuenca blog, 18-04-2018 00:41:26

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: