login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 1 - Valladolid 0; i cinema: "Spotlight"

Veiem el partit del Barça a Barcelona, però no pas al Camp Nou, sinó al bar de l'hotel on fem nit. Tot comença el dia de Reis, quan els meus sogres ens regalen entrades per al teatre i una nit d'hotel. La casualitat farà que acabi coincidint amb la manifestació en favor dels presos polítics. Tot va rodat: anem a la manifestació una estona, enfilem cap al teatre ("L'últim acte", un insòlit text de Txèkhov amb un Francesc Orella estel·lar) i arribem a l'hotel just a l'hora del partit. Tot i així, de la primera mitja hora no en puc dir res (sembla que no em vaig perdre gran cosa), perquè un client de l'hotel abandona la taula de la seva família, se'ns acosta i ens demana si pot seure i xerrar amb nosaltres. S'ha trobat amb la manifestació, i ara ens veu amb els llaços grocs i té curiositat perquè li expliquem com estan les coses. Ens diu que és australià, i que al seu país aquesta setmana han obert cada dia les notícies amb el judici als presos polítics. També ens fa saber que aquest judici li sembla estúpid (fa servir la paraula Franco), i que l'opinió mediàtica i pública a Austràlia és que aquest judici no té sentit i que es tracta d'una injustícia. Quan entrem en el fons dels motius per desitjar la independència, discrepem amistosament en alguns punts que no veu clars. La família el reclama, i ens acomiadem amb una encaixada i un somriure. No l'hem convençut de les bondats de la independència, però ens reconforta pensar que a l'altra punta del món saben què està passant i s'indignen, i ens reconeixen (estiguin d'acord o no amb el nostre propòsit) el dret a decidir el nostre futur lliurement. Només llavors em concentro en el partit. Un desastre. Un altre nyap. Només una conclusió: el Barça és millor sense Messi (o ja ningú recorda les victòries contra l'Inter o el Madrid sense ell?) que no pas amb un Messi al camp que no estigui al cent per cent. Perquè l'argentí ho focalitza tot, i si ell no està bé l'equip se n'encomana. Cal esperar que a Lió es veurà una altra versió de tothom. L'alineació sembla clara, amb un onze de gala amb Dembélé i amb l'únic dubte de qui ocuparà el lloc d'Arthur. Roberto (amb Semedo al lateral), Vidal, Aleñá i Coutinho en són els candidats. M'imagino que apostarà pel xilè, però no descarto que sigui valent amb Coutinho en una mena de 4-4-2 amb el brasiler i Dembélé oberts per aprofitar al màxim els espais del joc alegre de l'Olympique. Però no ho crec. Al capdavall és el sempre prudent Valverde...

Amb les piles carregades, tornem cap a comarques l'endemà al matí, mentre ens plantegem si dinar a Girona i anar a veure la prometedora “Border”. Però punxem a l'autopista i, superat l'ensurt, la roda de recanvi de circumstàncies recomana ser prudents i enfilar directament cap a casa. El disgust se'ns passa considerablement quan ens assabentem que el Girona acaba d'assaltar el Bernabéu (el capità, Àlex Granell, dedica el triomf als presos polítics). Fem finalment una tarda plaent de sofà i manta, i gaudim d'una de les adquisicions fetes a Barcelona: “Spotlight”. Clara hereva d'altres pel·lícules sobre el periodisme d'investigació (amb “Tots els homes del president” sempre present), la pel·lícula reconstrueix el cas real d'un diari local de Boston que va destapar una esgarrifosa xarxa de pederàstia en el si de l'Església just a principis del mil·lenni, quan el món encara estava commocionat per l'11-S. Un sistema de silenci, encobriment i vergonya desenvolupat durant dècades, i que malauradament continua d'actualitat arreu. La pel·lícula ho narra amb pols ferm, sense sentimentalismes, amb una posada en escena sòbria i sense estridències, i amb un ritme narratiu implacable. “Spotlight” no descobreix la sopa d'all, però fa molt bé la seva feina. Com els periodistes que retrata. Perquè, com diu una de les reporteres reals del cas en els extres de l'edició en Blue-Ray, la finalitat del periodisme ha de ser sempre qüestionar el poder. No riure-li les gràcies, com es fa vergonyosament amb les injustícies en determinats països de l'altra banda de l'Atlàntic. I, quan sembla que el cap de setmana ja no pot ser més rodó, el Barça de bàsquet derrota el Madrid a casa seva en la final de copa, i el més divertit és sentir com vomiten bilis perquè han arribat a la lúcida conclusió que hi ha hagut una conxorxa arbitral per privar l'equip del règim del trofeu del monarca en favor d'un equip català (del polèmic final només n'expliquen el que els interessa). Tota la lògica del món. Amb un somriure immens, ens n'anem a dormir, conscients que caldrà aprofitar tota l'energia positiva acumulada per continuar el combat. Sempre. Sense defallir.


PD:Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria gustosament a una vida sense himnes, banderes ni efusions. Però, com ell, no ho podré fer mentre davant meu, i concretament contra mi, hi haja qui alce himnes, banderes i efusions, mogut estrictament i únicament per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser el que no sóc.” (Vicent Partal)

Comentaris (3)19-02-2019 01:07:41

davidcuencadavidcuenca blog, 20-02-2019 00:26:29

Judici-farsa, 19/02/2019: declaren dos presos polítics més. La repassada de l'un a l'acusació i la impressionant profunditat intel·lectual de la intervenció de l'altre em commouen profundament. Els admiro. I m'envaeix la tristesa quan penso que gent d'aquesta vàlua humana està en mans de la més miserable mediocritat.

davidcuencadavidcuenca blog, 21-02-2019 01:10:24

Judici-farsa, 20/02/2019: després d'una altra declaració brillant al matí, el "preparado" s'engresca i, penedit de no haver volgut fer de testimoni, decideix dir-hi la seva. Ho fa, naturalment, amb l'exquisida neutralitat institucional que se li pressuposa, com el 3-O.

davidcuencadavidcuenca blog, 21-02-2019 01:11:47

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: