Nom número 1: Ernesto Valverde. Després del clàssic, un periodista italià li va preguntar com pensava posar fi als moments puntuals de desconnexió que pateix l'equip (apuntava al que va passar després de l'1-1), sobretot tenint en compte que era una qüestió que havia costat l'eliminació a Roma. Discrepo en aquest punt: a Roma no hi va haver desconnexió puntual, sinó que encara estic esperant que l'equip s'hi presenti a jugar. Però, més enllà d'això, el periodista feia diana. Valverde es va limitar a dir que el rival també juga, però és que la cosa és recurrent: contra el Vila-real, un cop més, posada en escena excelsa i després desaparició en combat mentre el rival creix. Les dues fuetades finals de Dembélé no amaguen aquesta realitat, i cal posar-hi mà amb vista a la temporada vinent. Només a la final de copa i al clàssic al Bernabéu això no ha passat.
Nom número 2: Ousmane Dembélé. En clau de passat, cada cop veig més clar que hauria hagut de jugar contra el Roma, amb Sergi Roberto al lateral. En clau de present, comencen a sortir-li les coses. En clau de futur, s'hauria de quedar: no ens farà cap mal tenir una rotació poderosa en atac, i qui sap si així Valverde s'anima i fem un futbol més alegre.
Nom número 3: Sergi Roberto. Quatre partits de sanció per no haver fet absolutament res. El llarenisme aplicat a l'àmbit futbolístic: és igual que l'acta arbitral en cap moment parli d'agressió; m'ho invento i ja està. Sobre el de Reus fa temps que tinc una teoria: a ningú li estranya que un jugador de la seva qualitat i polivalència no vagi mai convocat amb la selecció espanyola? Doncs això, que potser han decidit que ha arribat el moment de començar a fer-li-ho pagar.