Magnífic partit del Barça dissabte. Del millor de la temporada. Per començar, perquè davant tenia un equip completíssim: el Vila-real és un equipàs molt treballat, amb una gran consistència defensiva i una gran qualitat a l'hora de combinar. El Barça ho va neutralitzar tot, sobretot a partir de dues premisses: la pressió alta i la circulació ràpida (que no pas precipitada) a camp contrari. D'aquesta manera, si el rival no té la pilota, comença per no fer-te mal. I a partir d'aquí vas madurant el partit. Certament, a la primera meitat el Barça no va tenir gaires ocasions de gol, però les que tenia eren bones perquè les jugades estaven ben treballades: és allò d'atacar menys però atacar millor. Va desgastar físicament el rival i va tenir l'encert i la fortuna de marxar al descans amb avantatge quan tot apuntava que s'hi arribaria amb la incertesa d'un empat. Tot plegat va ser una llosa massa pesada per a un Vila-real que ho va continuar intentant, però que va veure com el Barça el sentenciava aprofitant els espais que deixava com a conseqüència de la davallada física i de l'assumpció de més riscos. Roberto, un cop més, va llegir la situació com ningú i va trencar línies com un boig per connectar amb el trident. Suárez no va perdonar i el partit es va acabar. I és que el Barça ho va fer tot bé: va tranquil·litzar la possessió quan calia, va accelerar quan va olorar sang i va combinar eficàcia i espectacle (amb Neymar com a màxim exponent). Llàstima no dependre encara de nosaltres mateixos, perquè (ho diré amb la boca petita perquè aquesta temporada no se sap mai) ara sembla que estem francament bé. Però paciència, que la persistència acostuma a tenir premi. Cal insistir.
Amb aquest bon gust de boca anem al cinema a descobrir “Z, la ciudad perdida”, un tipus de pel·lícula que en principi no em crida l'atenció especialment però a la qual anem a parar per l'atracció del director, el sempre interessant James Gray. La pel·lícula és correcta, els escenaris són exuberants i els personatges tenen carisma (m'agrada especialment l'interpretat per Robert Pattinson). Però alguna cosa m'hi falla. Segurament és problema meu i el més probable és que la pel·lícula sigui més bona del que sembla (tota la crítica no pot estar equivocada), però em costa connectar amb els patiments i les passions dels personatges. No pas per mal interpretats, ans al contrari, sinó que per mi el que no funciona és la narració: els moments clau hi apareixen precipitats i l'espectador (almenys jo) no els paeix de la manera adequada. Sigui com sigui, segurament era la pel·lícula més potable que podíem anar a veure, sobretot perquè darrerament a Girona no hi arriben les esperades.