Costa molt de pair una derrota tan estrepitosa, i tan decisiva, com la d'ahir. Costa tant, que he trigat més de vint-i-quatre hores a posar-me a escriure aquest article. La desfeta es podria resumir amb una frase: ens va passar un camió per sobre. Però, dit això, val la pena entretenir-se a analitzar algunes coses al voltant d'aquest partit.
En primer lloc, el partit en si. L'inici de l'enfrontament va ser el previsible: una lluita per veure qui aconseguia imposar el seu estil. El Bayern, buscant el seu joc físic i vertical. El Barça, buscant tenir la pilota i adormir el partit. De seguida es va veure, però, que el Barça no se'n sortia. I no se'n sortia perquè el Bayern havia plantejat molt bé el partit, amb una pressió asfixiant molt avançada que dificultava la sortida de pilota i obligava el Barça a jugar en llarg. Així, el partit va estar sempre on volia el Bayern. I això em porta a la gran incògnita del partit: si veus que el teu plantejament inicial no ha funcionat i té les de perdre, per què no fas canvis? En aquest sentit, penso que l'entrada de Cesc o Thiago per Xavi era fonamental: si el partit és d'anada i tornada i res el pot tornar a la pausa, la influència de Xavi és inexistent. En aquestes condicions, Cesc podria haver ofert alguna cosa més. Per què? Perquè el principal inconvenient d'aquest jugador és alhora la seva principal virtut: la verticalitat. Cesc és sovint, si juga al mig del camp, un problema per a l'equip, perquè té la tendència a convertir el partit en una bogeria d'anada i tornada. Però, si no hi ha més remei que jugar aquesta carta, aleshores és una bona opció, perquè com a mínim si hi ha intercanvi de cops, encara que en aquesta faceta siguis inferior, sempre en pots donar algun. Ahir, en canvi, no els vam fer ni pessigolles. I, si no, una altra bona opció hauria estat Thiago, malgrat els riscos que comporta, perquè té un contra un i hauria pogut eliminar línies de pressió, tasca en la qual Iniesta va estar sempre massa sol. En definitiva, ahir calia ser valents en les decisions, però els nostres tècnics van estar inexplicablement apàtics a la banqueta. Conclusió: el Bayern no només ens va donar un bany físicament, sinó també tàcticament.
En segon lloc, el comportament dels implicats. Els que em coneixen saben que sóc un defensor a ultrança d'aquest equip i dels seus components, però ahir hi va haver coses que no em van agradar. Molt malament Jordi Alba en l'incident amb Robben. Entenc que una situació com la que va tocar viure ahir genera frustració i pot fer que perdis els nervis, però els jugadors del Barça han d'estar preparats per saber perdre. I malament també Jordi Roura a la roda de premsa quan li van preguntar per què no havien fet més canvis i més d'hora, i l'única resposta que se li va ocórrer va ser que no estava escrit enlloc que s'haguessin de fer tots els canvis. Considero que després d'una derrota tan dolorosa els aficionats ens mereixíem una explicació. Altres actituds van ser més edificants, com la de Piqué en unes declaracions valentes fetes en calent, encara a la gespa, en què reconeixia obertament la superioritat dels alemanys i evitava entrar en qüestions estèrils com la de l'arbitratge.
Finalment, una reflexió sobre com encarar el futur. Pel que fa al futur immediat, toca afrontar la tornada amb l'objectiu de guanyar el partit i acabar la participació a la Champions amb dignitat. I també celebrar la lliga quan l'obtinguem matemàticament amb tota l'alegria, perquè no hem de perdre de vista la dificultat d'aconseguir-la i els grans obstacles que hem hagut de superar pel camí. Ara bé, també cal no adormir-se a la palla. Crec que és evident que l'equip ha estat víctima en aquest tram final d'una mala planificació de la temporada, que l'ha fet arribar fos físicament a la recta definitiva. També, que l'equip no es va reforçar correctament a l'estiu. Per tant, cal que la secretaria tècnica s'hi posi, i de debò. I cal autocrítica i, si convé, qüestionar-nos coses sobre l'estil. I aquí vull ser molt curós: no es tracta de cremar-ho tot, i l'estil és irrenunciable, però no ens ha de fer por tenir algunes variants, alguns matisos que no ens facin ser tan vulnerables i previsibles quan les coses es torcen. Agafem-nos aquesta ensopegada com una oportunitat per aixecar-nos i millorar perquè, com deia Nietzsche, tot el que no ens mata ens fa més forts.