Avui no escriuré gaire. En primer lloc, perquè entre que avui he plegat molt tard de la feina i que després he estat pendent de la segona semifinal, se m'ha fet tardíssim, però al mateix temps aquest article ja no podia esperar més. En segon lloc, perquè escriure molt m'obligaria a posar-me analític, a parlar de la lamentable segona part de l'equip i a reconèixer que de fet fins i tot la primera va ser dolenta (gens de control, massa ocasions concedides, equip massa separat... però almenys, això sí, contraatacs i arribades letals del trident màgic). I avui no és el moment de tot això.
Avui l'única cosa que importa és que som a la final de la Champions. Com si fos tan fàcil. I que podrem gaudir de tot el que envolta una final EUROPEA de debò, sense ximpleries. Som a noranta minuts per competició de ser campions. Qui ens ho havia de dir fa quatre mesos? Recordo que, quan tot semblava a punt de caure a trossos, va haver-hi un partit que va servir de punt d'inflexió i que em va permetre expressar-me amb optimisme per primera vegada: l'enfrontament de lliga al Camp Nou contra l'Atlético. Una volta sencera de competició després, ha arribat l'oportunitat de sentenciar. Que així sigui.
Vaja, que avui no es pot escriure gran cosa perquè el sentiment és d'una gran alegria, d'aquelles en què les paraules són insuficients. I des de fa res, unes horetes, la sensació de felicitat futbolística és tan gran que fa mitja por i tot.
