login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Còrdova 0 - Barça 8; i cinema: "Una història de violència", "El xai Shaun" i "El quinteto de la muerte"

Dijous passat, em trobava a la sala de professors quan va entrar un company i em va preguntar si havia vist l'última d'en Cristiano Ronaldo. Li vaig contestar que sí, i tots dos dèiem que era una actitud impresentable. Ens referíem a la reacció del portuguès quan Arbeloa li va prendre sense voler un gol que ell ja estava a punt d'afegir al seu compte personal. Mentre els seus companys celebraven el gol, ell colpejava amb violència la pilota i posava cara de pomes agres. Amb la mateixa cara va abandonar l'estadi: semblava importar-li un rave que el seu equip hagués aconseguit tres punts molt importants en la lluita pel títol de lliga. Ens en fèiem creus: una vegada més, el madridista superava la seva pròpia caricatura. Mentre parlàvem d'això, va aparèixer en escena la típica persona que amb un to entre displicent i agressiu ens va fer saber la seva important opinió, segons la qual semblava mentida que dues persones amb cultura com nosaltres perdéssim el temps parlant d'aquestes ximpleries (pel que sembla, si ets professor i tens una mica de cultura has de parlar obligatòriament sempre de coses serioses). Literalment, ens va dir que ens ho hauríem de fer mirar pel fet d'estar tan pendents de tot el que fan uns paios que guanyen molts més diners dels que nosaltres guanyarem en tota la vida. El meu company va optar per callar i posar-se a fer les seves coses. A mi m'hauria agradat dir que tenia raó en el fet que el món del futbol és d'una frivolitat enorme, però també reivindicar el meu dret a parlar de frivolitats. Però no m'agrada donar la raó a la gent que m'ha parlat amb mala educació. A més, hauríem discrepat en la valoració del futbol com a espectacle en si, que a mi m'entusiasma, i no valia la pena. I menys encara intentar fer-li entendre que l'actitud de Cristiano era rellevant perquè aquests paios que diu ella són (ens agradi o no) un model per als nostres adolescents. Però vaig decidir amorrar el cap a la pantalla de l'ordinador per no discutir i per evidenciar-li que havia pres la decisió d'ignorar-la. Quan la gent fa discursos des de la consciència d'una suposada superioritat moral i intel·lectual, val més deixar-ho córrer. M'hi he trobat ja massa vegades en això del discurs contrari al futbol, tot i que jo sóc considerat i no parlo mai de futbol a ningú que sàpiga que no li interessa (però hi ha gent a qui molesta que dues persones en parlin, malgrat que ningú els hagi convidat a la conversa). De manera que faig el mateix que quan em trobo algú que em diu que els professors vivim molt bé: deixar-lo feliç en la seva atrevida ignorància.

Per què explico tot això? Doncs perquè em ve de gust començar el comentari sobre la golejada de dissabte parlant d'un gest que a mi no em sembla gens insignificant, com és el que va tenir Messi en deixar que fos Neymar qui llancés el penal que va significar el 0-7. Cristiano va reaccionar de la manera que abans comentava perquè es troba en plena disputa per ser el màxim golejador amb Leo Messi. L'argentí, en canvi, va reaccionar d'una manera molt diferent: conscient que pocs minuts abans havia pres un gol cantat a Neymar, que no tenia la tarda però que tot i així va fer el gest d'apartar-se a l'últim moment perquè el seu company augmentés el seu compte de gols, a Messi li va faltar temps per deixar xutar al brasiler un penal que ell mateix havia forçat. El contrast amb l'actitud de Ronaldo és aclaparador, i el gest de Messi també és rellevant com a model per als adolescents. Potser tot això són frivolitats, però personalment penso que és una sort que, ja que sóc incapaç de suportar en Justin Bieber o la Miley Cyrus i tampoc mouré ni un dit per seguir la saga de "Divergente", tingui aquest fil conductor amb els nanos per trobar exemples a l'hora de reflexionar amb ells al voltant de valors positius i negatius. I això no té res a veure amb els colors: si algun dia algun jugador del Barça mossega algú (per dir alguna cosa), també trobarem l'ocasió de parlar-ne.

En fi, és igual. L'important és que l'equip va tornar a guanyar amb molta solvència i el títol s'acosta, tot i que no serà fàcil. Haig de reconèixer que això de no tenir ni un empat de marge em comença a estressar, i que a la primera part vaig patir una mica massa. Però aquest equip té molt clar el que vol, i en els primers 40 minuts de desert golejador va picar tota la pedra necessària per desgastar el rival, malgrat l'horari i els 32 graus de temperatura, que feien que la gespa estigués molt seca i les cames pesessin. Curiosament, aquesta vegada la golejada es va completar en una segona part en què l'equip va jugar caminant, però és que el Còrdova (aquest sí) es va rendir perquè la seva moral era ja molt fràgil. Alguns jugadors van poder descansar després que Luis Enrique hagués optat encertadament per posar l'onze titular de gala, i el més destacat és que per segon partit consecutiu va substituir un migcampista per introduir Pedro. Alguns diuen que és perquè cap dels de dalt s'enfadi, però és més que possible que Luis Enrique estigui aprofitant la placidesa d'aquests darrers partits per provar fórmules atacants alternatives per si arriben emergències que esperem que no es produeixin. Tot va bé, ho tenim tot a tocar, però qualsevol ensopegada ens pot deixar sense res. Prudència, doncs, i de moment contra el Bayern amb tota la il·lusió que aquest final de temporada genera, però sense gens d'eufòria.

Vam rematar el dissabte recuperant "Una història de violència", de David Cronenberg. Tornar-la a veure em va refermar en les sensacions que m'havia deixat la primera vegada: una pel·lícula impecablement filmada i narrada, d'aroma clàssica i de contingut contundent, però que potser és un pèl massa explícita en el seu plantejament. Continuo pensant que dos anys després, amb la magistral "Promeses de l'est", Cronenberg va culminar amb molta més subtilesa el plantejament d'"Una història de violència". Tot i així, "Una història de violència" és magnífica, especialment en un pròleg que és tota una lliçó de domini del pla seqüència i del temps narratiu per generar tensió, i també en un anticlímax memorable que demostra que els gestos i les mirades expliquen més que mil paraules. A més, no és difícil concebre el film com una metàfora d'una societat nord-americana construïda a partir de la violència i que ha de conviure amb el seu passat i acceptar-lo per poder redimir-se. Impressionant, i lúcida, la mirada del director canadenc.

I sí, ahir vam anar a veure "El xai Shaun". Què passa? A veure, segur que l'hauríem gaudit molt més amb la nebodeta, que a més hauria estat la coartada perfecta perquè la noia que ens va vendre les entrades no posés aquella cara de sorpresa. Però no va poder ser, i hi vam anar igualment perquè entenem que cal superar el prejudici que les pel·lícules d'animació són només per a nens. I perquè ens agraden les entremaliadures del xai Shaun. I perquè ens donava la gana i no tenim cap voluntat de prestigi intel·lectual especial. Tot ens va bé si està fet amb una mica de gràcia, i el xai Shaun en té molta. La nostra principal curiositat era veure com se'n sortirien els creadors d'aquest entranyable personatge per estirar el mecanisme de gags pensats per a capítols de cinc minuts en la sèrie televisiva fins a convertir-ho en un llargmetratge. I el guió se'n surt molt bé amb la idea d'apartar els animalons de la granja i obligar-los a anar a la gran ciutat. S'aconsegueixen així un parell o tres de situacions d'un caos divertidíssim, i la trama també funciona en els moments de més pausa. Tècnicament espectacular, la pel·lícula fins i tot ofereix a qui vulgui veure-la una crítica a l'adotzenament de les persones a les grans ciutats (les ovelles tenen molta més personalitat que els individus que van bojos per un pentinat perquè s'ha posat de moda a les xarxes socials) i un elogi de la rutina ben entesa. Però tampoc cal buscar tres peus al xai: hi anàvem a passar una bona estona, i així va ser. I això que potser el xai Shaun estava més capficat i menys entremaliat que altres vegades, i potser no ens va fer riure tant com esperàvem. Però s'agraeix aquest humor blanc i aquest cant a la vida i a la creativitat. Llarga vida al xai Shaun!

I avui escuro les meves últimes hores de pont (perquè els professors vivim molt bé) amb un clàssic sorprenent. N'havia sentit a parlar, però només n'havia vist el remake dels germans Coen, anomenat aquí "The Ladykillers", curiosament el títol original d'aquesta "El quinteto de la muerte". Veient-la, se'm fa fàcil entendre què hi van trobar els Coen per adaptar-la, sobretot en la manera absurda com un robatori acaba complicant-se i l'ambició acaba emportant-se tothom per davant per les estúpides malfiances entre tots plegats. Una pel·lícula potser menys divertida del que ella mateixa es pensa, però amb un final entranyable que et fa creure en l'esperança que sí, que sigui la bona gent qui se'n surti.

Comentaris (3)04-05-2015 22:10:50

Neus, 05-05-2015 07:54:27

Que bé que ens ho fa passar aquest Barça, i quins jugadors més professionals que miren per l'equip!!!
Pel que fa al cinema, el Xai Shaun està més tendre que mai a la pel.lícula; no decep gens.
I vaig gaudir molt tornant a veure "Una història de Violència"

davidcuencadavidcuenca blog, 05-05-2015 21:44:44

El Barça ens ho fa passar molt bé, i amb aquest joc i aquest comportament res del que pugui passar ho consideraré un fracàs. Ens mereixem guanyar-ho tot!
Potser m'esperava un xai Shaun més enjogassat encara, però és molt entranyable. Vull un nino del xai Shaun ja!
I "Una història de violència" té molt d'ofici. És cinema en estat pur.

davidcuencadavidcuenca blog, 07-05-2015 22:01:38

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: