Hi ha dies que hauria estat millor no llevar-se del llit. Perquè t'adones que, facis el que facis i intentis el que intentis, tot et surt malament. Això és el que li va passar ahir al Barça. Res, absolutament res, li va sortir bé. Va fer un partit desastrós, i cada vegada que malgrat tot semblava que podria reenganxar-s'hi acabava rebent una nova patacada, en forma d'ocasió fallada o contra letal rival.
Però seria injust dir que ahir el Barça no va tenir sort. Com també seria injust dir que el Celta només va aprofitar-se a la contra de les seves errades. La sort a vegades és justa i es porta bé amb qui s'ho mereix, i ahir el Celta s'ho va merèixer de sobres. Va fer un partidàs; amb un joc vistós i alegre, ofensiu, sense pors i sense manies. Va voler jugar sempre a l'atac, encara que això impliqués riscos i el Barça trobés molts espais les poques vegades que aconseguia tenir la pilota a terreny rival. El Celta, per tant, va dibuixar un escenari d'intercanvi de cops, situació que al Barça de la temporada passada no li sabia greu ja que acostumava a fer-se fort a totes dues àrees. Ahir, però, va ser just a l'inrevés, i tota la contundència que li va faltar al Barça li va sobrar al Celta. El peix petit va menjar-se el gros de manera absolutament merescuda. El va superar tàcticament, tècnicament (!), en esperit i en tot el que fes falta. I, com que sé que de tant en tant visita aquest blog un celtista manifest, li dedico la següent anada d'olla: ahir vaig arribar a dir que potser ens penediríem més del que ens pensàvem d'aquest resultat, ja que ens queda el goal-average particular pràcticament perdut, i ves que aquest any el Celta no acabi essent un rival pel títol si continua jugant d'aquesta manera. Exageracions (o no) a banda, una dada per a supersticiosos: segona vegada que vestim la segona equipació, segona vegada que ens en foten quatre.