Comentava l'altre dia que calia llegir millor els inicis dels partits, ja que hi havia el perill d'algun dia no ser a temps de rectificar. Doncs, per desgràcia, dit i fet. Ahir, després d'uns deu minuts inicials esperançadors, de seguida va arribar el descontrol i es va veure d'on plorava la criatura: el Celta pressionava molt bé a dalt, tapava molt bé Piqué i Busquets, i el fet que la sortida de pilota depengués de Mathieu era un drama. En absència d'Umtiti, Mascherano hauria estat una opció més adequada. Però, tot i que a la prèvia el Celta havia avisat, aquesta circumstància no es va preveure i, juntament amb una altra decisió discutible en l'elecció dels interiors, l'equip ho va acabar pagant car. Arribo a la conclusió que potser el problema és que el cos tècnic darrerament és fins i tot massa intervencionista, que l'equip està marejat de tanta rotació i tant canvi de sistema, que és bo ser imprevisible però que cal no caure en la falta de personalitat i en la vulgarització progressiva en què sembla estar caient l'equip, que protegir físicament jugadors és vàlid si es fa a petites dosis i no en canvis de mitja alineació. Però crec que la feina que es fa és honesta i sóc optimista. Aquest equip ha tingut sempre capacitat d'autocrítica i s'ha refet, i per una vegada l'aturada per seleccions pot ser higiènica i convenient.
Menció a part mereix aquesta vegada Ter Stegen. Si el dia passat vaig defensar Alcácer malgrat el seu mediocre partit, ara toca fer el mateix amb l'alemany malgrat la seva desastrosa actuació. Reconec que en calent vaig dir-li el nom del porc, perquè abans de la seva greu errada en el 4-2 l'equip tenia collat el Celta i ell solet ho va engegar tot en orris. I també que la seva pífia va ser especialment lamentable perquè, a diferència del primer gol (en què va compartir responsabilitat amb Busquets i amb la mala col·locació de la resta de la defensa), en aquest cas va ser innecessària i producte d'un excés de confiança, en un moment en què el Celta, cansat i espantat, ni tan sols pressionava amb intensitat. Però, dit això, qui no en remena no en trenca; i si serveix perquè reflexioni una mica benvingut serà. I continuo pensant que no és just focalitzar individualment les derrotes, ja que una jugada puntual no pot fer oblidar l'horrorosa primera part de tot el conjunt. Només Piqué, amb una mostra d'orgull potser contraproduent tàcticament però molt valuosa per millorar la imatge del col·lectiu, va salvar l'honor i va liderar una reacció que no va poder ser per un cúmul de desgràcies i de despropòsits.
Però tot plegat, la veritat, avui m'és una mica igual. Perquè ahir el Barça, tot i esforçar-s'hi, no va aconseguir espatllar un cap de setmana fantàstic, en què vaig celebrar 40 anys sentint-me en plenitud i estimadíssim. Hi ha preocupacions, és clar (la feina, la salut d'éssers estimats que donen algun ensurt...), però no puc fer més que sentir-me afortunat davant de les mostres d'afecte i amor de tanta gent, en especial de la millor dona del món, que tinc la sort (probablement immerescuda) de tenir al meu costat. En aquest context, naturalment que el Barça hauria estat la cirereta del pastís, però que no tingui cirereta no vol pas dir que el pastís no sigui perfecte.