David Cuenca Ros
per en 18 d'Abril 2018
742 Vistes

Puntet a puntet, la lliga s'acosta. Com totes les coses per les quals val la pena lluitar, arriba de manera lenta però segura, encara que a vegades toqui patir. Com a Vigo. El Barça torna a fer un partit dels seus, d'aquests als quals malauradament ens té darrerament acostumats. Contundent en algunes fases del joc, però tendre i inestable en d'altres. Aquesta vegada amb un aspecte diferencial: l'equip juga farcit de suplents (fet que, de passada, proporciona una dada tristament demolidora: cap jugador format a la Masia en l'onze inicial, setze anys després).

I la segona unitat no comença malament el partit. L'equip està ben posat, tothom fa el que li toca (excepte, ho sento però és així, Paulinho) i la sensació és que potser el fons d'armari es reivindicarà. De seguida, però, el miratge es desfà com un terròs de sucre. L'equip comença a deixar espais entre línies, a no tenir el control, a concedir oportunitats una rere l'altra. Però, quan pitjor ho estem passant, emergeix Dembélé, fins aleshores tímid, amb un golàs. Tot i així, no hi ha manera: l'equip és mesell i encaixa un gol de manera absurda just abans del descans. Cal tornar a començar.

Aquesta vegada, a la segona part, Valverde sí que llegeix bé el partit i l'encerta amb els canvis: espanta amb l'entrada de Messi (tot i que en substituir Coutinho perd desequilibri per l'esquerra) i posa ordre al mig del camp amb Roberto. Com a resultat, el segon gol. Però l'equip continua de pega: un desajustament defensiu més obliga precisament el de Reus a deixar-se expulsar per evitar un gol gairebé segur (tot i que no se sap mai amb Ter Stegen). El drama és que l'equip no només es queda amb un jugador menys, sinó que perd precisament qui li estava garantint la possessió i el control de l'esfèrica. Disposar només d'un erràtic Denis i Paulinho per combatre al mig del camp ho fa tot massa complicat. El gol gallec acaba arribant com fruita madura.

Encara bo que conservem la imbatibilitat, una d'aquelles coses més aviat inútils però que fan certa gràcia. Només sis punts més i serem campions. I ara, a tenyir completament de groc aquest dissabte la nostra part de graderia del Metropolitano. Si ho aconseguim, serà una victòria molt més important que aquest trofeu de cognom infame que ens hi juguem.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
3 Maig 2018