Aquest Barça de Luis Enrique m'ha acabat fent pensar en una cosa que tenia enterrada a la memòria, una d'aquelles coses d'utilitat discutible que t'ensenyen en determinats cursets però que fan gràcia. Se'n diu anàlisi DAFO. L'anàlisi DAFO consisteix a identificar, seguint l'acrònim, les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats d'un projecte. Al meu entendre, el partit contra el Celta va mostrar els quatre ítems d'aquest Barça. Debilitats: aquest Barça es parteix massa fàcilment per la meitat, entre els que defensen i els que ataquen, i hi ha massa distància entre línies. Amenaces: això instal·la massa sovint l'equip en el caos i en la falta de control, i hi ha el risc que es trobi algú més preparat en l'àmbit de les corredisses i de l'intercanvi de cops. Fortaleses: aquest Barça, per damunt de tot, competeix sempre. Oportunitats: la que dóna disposar de recursos que et permetin canviar la decoració quan les coses no van bé. Traslladem-ho al partit de Vigo: equip completament separat, descontrol total i un Celta superior a la primera part. A partir d'aquí, el rival comença a estar cansat i el Barça, que en cap moment ha deixat de competir malgrat anar a remolc i que ha sabut serrar les dents quan convenia, ara es troba amb l'oportunitat d'introduir un element reparador: Xavi Hernández. Recital del de Terrassa diumenge. Va donar a l'equip exactament el que necessitava: ordre, control, possessió, calma... Ell solet. A partir d'aquí, gol a pilota aturada i a continuar somiant. Aquest Barça és més terrenal que el de Guardiola, però és compacte.
I dilluns acabem aquesta Setmana Santa de clàssics amb un d'imprescindible: "Rashomon", d'Akira Kurosawa. Tampoc l'havia vist mai, però vaig redimint-me. Filmada de manera monumental (inoblidable pluja torrencial), "Rashomon" ha passat a la història com a pionera, fa més de mig segle, d'una peculiar manera de narrar en què una mateixa història és explicada des de diferents punts de vista. Així, coneixerem quatre versions diferents d'uns mateixos fets terribles, i probablement no sabrem mai quina és la veritat, si és que n'hi ha alguna. Tot i així, jo m'aventuro a creure, com el personatge del cínic, que la més versemblant és la darrera. En primer lloc, perquè està explicada per l'únic personatge aliè als fets, que els hauria contemplat com a observador extern. En segon lloc, perquè és una mena de suma o barreja de totes les anteriors però eliminant-hi la mitificació que d'ells mateixos han fet cadascun dels implicats. En aquesta darrera versió, tots els personatges actuen de la manera més mesquina i més absurda. Malauradament, això és el que la fa més creïble. Segurament per aquesta visió gens esperançadora de la humanitat, Kurosawa va voler tancar amb un final un pèl més lluminós en el pla final. És clar que també pot ser, com sembla que el mateix Kurosawa va dir als seus actors, que la història no tingui cap sentit concret. Perquè la vida és allò que, com li passa al testimoni dels fets a propòsit d'aquests, fa que exclamem sense parar que no hi entenem res en absolut.